Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2024

lectures

Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

La nostra capacitat de raonar, de pensar, i encara més, la nostra capacitat d’estimar són les causes d’aquestes situacions que vivim. I també els límits tan grans que tenim en el coneixement de les coses i sobretot en el coneixement de les persones.

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és de què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure.  

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2024

lectures

El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara cal ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin. Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església, per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia, no de superioritat ni de proselitisme. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.

No tingueu por. Ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B

lectures

Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  

Un acabament misteriós i fins i tot una mica escandalós. Un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort. La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens dona respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball o la salut.  

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar donen confiança.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.

Però arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell. 

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit. 

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan. 

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor. 

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets. 

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat.  

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2024

lectures

Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa a Jesús, però que ens ha d’apropar també a totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.

Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquests guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo. 

Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. 

Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.

Avui el sofriment segueix essent ben present. Ahir ho recordàvem. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents.  

Com a la passió de Jesús en què hi van haver persones que van acompanyar, que van ajudar, com les dones, Josep d’Arimatea o Nicodem, avui també hi ha molts  que en totes les situacions de passió, acompanyen, ajuden, estan a prop per donar llum als qui ho passen malament.

 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar. 

L’exemple de Jesús i el de tants d’altres que han donat la seva vida fins al final, ens encoratgin a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2024

lectures

Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.

Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un veritable menjar. 

Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria.

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills.

 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits.

 El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida. Aprofitem bé tot el que se’ns hi dona a menjar? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres? 

 Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.

Germans, el Sopar Pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres. Menjant el cos i la sang del Crist, mengem la seva manera de viure que és la que ens apropa a Déu i als altres.

Que la celebració del Dijous Sant ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!  

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B

lectures

La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu. 

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall

Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències. 

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. 

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. 

Tantes persones que discretament son consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho passen pitjor. Homes i dones que com Simó de Cirene, com les dones que acompanyen Jesús en el camí cap a la creu, són llum en els moments de foscor.

Que els seus exemples facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que  ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.

El gra de blat, si mor, dona molt de fruit

5 diumenge Quaresma any B

lectures

L’evangeli que hem escoltat se situa cap al final de la vida de Jesús. Són moments de tensió, en el marc del Temple de Jerusalem, just després d’haver entrat triomfalment a la ciutat i quan els sacerdots li estan molt a sobre.

Uns grecs-jueus han pujat a Jerusalem per adorar Déu en el Temple, com tot bon jueu. Però al mateix temps busquen Jesús. No només per veure’l amb el ulls, sinó per escoltar-lo, per parlar amb ell, per apropar-se a ell. Sense saber-ho, estan actuant com a cristians. És en Jesús on a partir d’ara es pot descobrir Déu. No és en el Temple, és en la proximitat del seu Fill.

I en aquesta proximitat, Jesús, a les portes de la passió, revela quin és el sentit més important de la vida. Pocs dies abans que li prenguin la vida a la creu, Jesús ens diu on es troba la vida de veritat, aquella que no mor. En una aparent contradicció ens revela un secret molt important: és la vida donada, perduda als ulls de molts, la que és important. La vida de la mare que es desgasta pel seu fill, la vida d’aquell que gasta el seu temps per visitar un malalt, o algú que està sol, la vida d’aquell voluntari que se’n va a un país del Tercer Món o a un barri del Quart Món, la vida del metge o de l’infermer que es dona completament als malalts, fins i tot arriscant la pròpia vida. Són totes aquestes vides que es donen,  les que donen fruit. 

És aquesta vida la que dona llum, fent que la foscor de la pobresa, de la soledat, de la injustícia, del racisme, de l’exclusió social, de l’egoisme, de la violència, deixi lloc a la llum de la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la justícia, l’amor, la pau.

Aquest discurs no està de moda. Però el que hem viscut en les diferents crisis econòmiques dels darrers anys ens fa veure com el discurs de Jesús és ben actual. Com les actituds dels que volen obtenir uns guanys desmesurats, només pensant en ells i oblidant el mal que poden fer, com el consum exagerat, el tren de vida excessiu condueix a situacions de mort, a empreses que tanquen, a augments de l’atur, a dificultat per a molts, a situacions de desesperació. 

Ara, més que mai, el nostre testimoni, la nostra manera d’actuar, seguint les paraules de Jesús, no cercant el benefici egoista, el salvi’s qui pugui, sinó apropant-nos dels altres, posant-nos al seu servei, compartint, sent solidaris, pot ser llum en la foscor. Ser blat que mor per donar fruit.

L’exemple dels sants ens ajuda a veure que tot això és possible. Des d’aquell que va gastar la seva vida pels infants que no tenien escola, a aquella que va gastar la seva vida recollint moribunds o leprosos pel carrer... Molts sants són models de vida donada, de gra de blat que cau a terra per donar molt de fruit. 

En aquest temps de Quaresma, estem convidats a deixar-nos tocar per tantes paraules, tants fets que ens envolten i  a través dels quals Déu ens parla i ens convida a canviar. 

 Preparem-nos a la celebració de la Pasqua amb un cor més generós, un cor que ens impulsi a donar vida, una vida plena de fruits d’amor. 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge Quaresma any B

lectures

Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.

De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.

La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i també la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.

Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.

Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.

Els babilonis, els romans o els grecs podran allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.

El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dona proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui allunyada d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui allunyat de l’amor, Déu ens estima.

I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquesta foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.

Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la guerra, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...

Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: la llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut. 

Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, humà com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.