Li posaren el nom de Jesús

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21
Solemnitat de la Mare de Déu 2014

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.

Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.

Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.

Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.

També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com aquella tan important de la circumcisió, als vuit dies del naixement.

La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.

Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.

Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.

Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.

Precisament, el papa Francesc, en el seu missatge en la Jornada Mundial de la Pau, que avui celebrem, ens diu que la fraternitat és el fonament i el camí per a la pau.

També el seu missatge de Nadal va ser una pregària per a la pau, una pau que no ha de ser de “façana”, amagant lluites i divisions, sinó un compromís de cada dia.

En la seva pregària, que podem fer nostra, tenia present en primer lloc a aquells que són més vulnerables en les situacions de guerra, els infants, la gent gran, les dones maltractades, els malalts.

I després feia un repàs dels principals conflictes actuals, començant per la guerra civil de Síria, pel que demanava una unió amb tots els creients del món per la pregària i dels no creients pel desig. Tots units, sigui amb l’oració o amb el desig, per la pau.

Altres conflictes pels que som convidats a pregar són els de la República Centrafricana, oblidada per molts, el Sudan del Sud, Nigèria, el conflicte entre palestins i israelians i la inestabilitat a l’Iraq. Pregava també pels desplaçats i refugiats a la Banya d’Àfrica i a la República democràtica del Congo i també pels emigrants que perden la vida intentant arribar a Europa.

Acabo amb les paraules finals del seu missatge per al dia d’avui: “Que Maria, la mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes i dones en aquesta estimada terra nostra”

Pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte

Col 3, 12-21   Mt 2, 13-15. 19-23
Sagrada Família any A

La celebració de la Sagrada Família ens ajuda a completar el sentit de la festa de Nadal. La família de Nazaret ens fa veure que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel, va créixer al si d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.

El poc que en sabem ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o religioses.

Es en aquesta quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu. D’un Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep  i Maria.

La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens recorda una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.

En aquesta història de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de l’esclavatge.

 Però així com per a Moisès el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i d’amor sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.

Els israelites van seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.

Les paraules de Sant Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...

Un discurs ben diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.

 Nosaltres hem crescut també en una família. A la llum de l’evangeli com hauria de ser la família d’avui?  

Un lloc on tots se senten corresponsables de tots. En paraules del papa Francesc, guardians els uns dels altres. Tant entre l’home i la dona, com entre els pares i els fills hi ha una actitud de diàleg, confiança, perdó...

Un lloc on aquells que són més fràgils troben acollida. Hi ha una preocupació especial cap als més petits i cap als més grans, cap als malalts o discapacitats.

La família ha de ser una escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen l’experiència de la immigració, fugint de països on el futur sembla tancat.

La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.

Aquest hauria de ser un bon objectiu per als pares:  impulsar els seus fills a sortir del niu familiar per anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la justícia, el perdó...

Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres  instruments de fraternitat.

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Jn 1, 1-18
Nadal 2013

Un dels regals que l’any 2013 ens ha donat és l’elecció de Francesc com a bisbe de Roma. Tant per als catòlics com per al món en general, la seva manera de fer, la seva manera de parlar han estat com un aire fresc que ens conforta.

Fa pocs dies un periodista li preguntava què era per a ell Nadal, i Francesc ho va resumir dient: “Per a mi Nadal és esperança i tendresa...”

Rabindranath Tagore té una frase que diu: “Cada vegada que un infant neix, significa que Déu no ha perdut l’esperança en la humanitat”

Els infants ens parlen d’esperança: tenen tota una vida davant d’ells, i tenim l’esperança que aquesta vida valdrà la pena.

Els infants ens parlen de tendresa: Quan veiem un nen petit com el nen Jesús, hi contemplem tendresa. En els infants la tendresa és espontània, no s’han d’esforçar per ser tendres.

De quina manera aconseguirem que tota aquesta tendresa tingui esperança? Som nosaltres, els adults, els qui hem de fer que aquesta tendresa no es malmeti, que el món que trobin sigui un món d’esperança. Ho hem de fer pels nostres infants, però també pels infants de Síria, de l’Àfrica,  de l’Àsia i d’Amèrica.

 Jesús va néixer en un món on molts havien perdut l’esperança. Va plantar la seva tenda enmig de les nostres i amb la seva vida ens va omplir d’esperança. En cada trobada de Jesús amb algú hi ha tendresa i esperança. La tendresa de l’infant Jesús no desapareix quan es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.

De quina manera cada un de nosaltres podem ser també instruments de tendresa i d’esperança?  Francesc, quan va començar el seu ministeri, el 19 de març, ens va donar uns consells ben evangèlics.

Deia en primer lloc que havíem de ser guardians de la creació, de la natura, del nostre entorn. Hem de ser respectuosos amb el planeta terra en el que vivim i en el que han de viure els infants.

En segon lloc deia que hem de preocupar-nos dels altres. I concretava. Preocupar-nos sobretot dels nens, dels ancians i de les persones fràgils.

Dins la família preocupar-nos els uns dels altres: preocupar-nos de la parella, preocupar-nos dels fills, i quan els fills es fan grans, s’han de preocupar dels pares. Preocupar-se també dels amics, tenir-ne cura.

I finalment, i molt important, preocupar-nos de nosaltres mateixos, vigilant que del nostre cor neixin bones intencions.

I tot això, acabava dient, cal fer-ho amb bondat i tendresa.

 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més amor. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.

A vegades, sobretot els homes, hem posat al damunt de tot qualitats com la força, el coratge, el treball, i sembla que aquestes són les qualitats que hem de transmetre als fills, sobretot als nois.

 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa d’infants ni de dones. Tots hem d’intentar ser tendres com els infants.

L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant, i farem un món nou per als infants, on hi regni la bondat.

Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, on a vegades hi regna la hipocresia i el quedar bé, seran festes de tendresa i esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per donar-nos la mà, abraçar-nos i preocupar-nos més els uns dels altres.

Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar i en el que estem compromesos des del Baptisme.

Déu-és-amb-nosaltres

Mt 1, 18-24
4 diumenge Advent any A

En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita i discreta història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen. 

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell ho voldria.

Aquesta situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot,  mirant de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant.

Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.

Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, on ens demanem què hem de fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...

Però és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, ens demana que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat sencera, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta Déu que és proper i que ens convida a ser propers.

Aprofitem aquests signes tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que ell és al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans.

N’hem d’esperar un altre?

Mt 11, 2-11
3 diumenge Advent any A

El tercer diumenge d’Advent ha estat anomenat tradicionalment diumenge de l’alegria. Se’ns avança l’alegria que apareixerà amb esplendor el dia de Nadal.

Tots sabem, però, que l’alegria és ambivalent. Pot ser una alegria que amaga grans tristors, pot ser una alegria molt efímera i que genera grans frustracions.

 Quina és l’alegria que Jesús ens vol revelar? L’alegria que l’acompanyava fins i tot en els moments de tristesa, de persecució, d’incomprensió.

Ho hem escoltat a l’evangeli: és l’alegria que sorgeix en veure que els altres estan alegres perquè la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista, del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’alegria de Jesús.

Per això, quan els deixebles de Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és el Messies, ell respon no amb un gran discurs religiós, ni polític, com potser s’esperaven. Jesús respon amb els fets, aquells fets que són bona notícia per aquells que estaven desesperats en la seva situació.

Segurament Joan Baptista dubta de Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un Messies que actuï amb força i poder contra els romans, contra les autoritats religioses, un Messies que porti el judici rigorós de Déu cap a aquells que no l’obeeixen. I en canvi, el messianisme de Jesús passa per aquesta bona notícia que obre camins d’esperança als qui l’han perdut, passa per guarir ferides i acompanyar.

I nosaltres, quina és la font de la nostra alegria? Tenim experiències d’estar alegres perquè hem col·laborat a l’alegria de l’altre? O tenim només experiències d’alegries que comencen i acaben en nosaltres?

Amb tot això no vull dir que aquestes petites alegries que tenim per petits gustos o aficions no ens les puguem permetre. Però sense oblidar que l’alegria, si és compartida, és més alegria. I que l’alegria no pot tenir com a conseqüència fer mal. Ni mal als altres ni mal a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de maltractar algú o de maltractar-nos a nosaltres mateixos, no pot ser el nostre criteri per buscar l’alegria.

La resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista és una resposta dels fets i no de les paraules. Jesús posava al davant els fets. I les paraules sempre eren coherents amb els seus fets.

Nosaltres, seguidors de Jesús, podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som nosaltres els seguidors de Jesús o se n’han d’esperar uns altres, quina resposta donaríem? Podríem dir, com Jesús, que veiessin el que passa al nostre voltant? Trobarien malalts guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són acompanyades? Descobririen al voltant nostre gestos de solidaritat de fraternitat? O només trobarien paraules, declaracions, bones intencions?

Avui és la Marató de TV3. Aquest esdeveniment que en podríem anomenar profà, és ben coherent amb el missatge que Jesús ens ha donat. Al voltant d’aquesta Marató hi ha solidaritat, alegria, malalts que són guarits, esperança per a molts. Ha de formar part del nostre Advent, semblantment al recapte d’aliments de fa uns dies.

Nadal és a prop. Nadal pot ser ocasió per fer gestos. Gestos de reconciliació, gestos de solidaritat, gestos d’acompanyament. No com un deure o una obligació, sinó per cercar l’alegria, aquesta alegria compartida que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure.  

Que es compleixin en mi les teves paraules

Lc 1, 26-38
Immaculada Concepció

Les festes de Maria són bones ocasions per contrarestar la preeminència del masculí en la vida de l’Església.

 Imaginem Déu més masculí que femení. I d’aquí que parlem d’un Déu fort, poderós, autoritari.

Quan diem, perquè Jesús ens ho va ensenyar, que Déu és Pare, encara reforcem més aquesta concepció masculina de Déu.

  En el seu breu pontificat Joan Pau I, ens va parlar d’un Déu Pare-Mare que hauríem d’intentar imaginar quan diem que Déu és Pare. Déu no és Pare en el sentit masculí de la paraula, Déu respecte a nosaltres és com el pare-mare en la seva complementarietat respecte als fills.

L’antic Testament té textos que ens parlen d’un Déu que és Mare, una Mare que infanta la humanitat, que la nodreix com la mare nodreix els seus fills, que es preocupa dels humans amb tendresa i misericòrdia. Precisament, el mot misericòrdia en hebreu procedeix de la mateixa arrel que el mot matriu.

Retrobar aquesta feminitat de Déu ens ajudaria a situar Maria en el lloc que li correspon. Maria no és una deessa, sinó una expressió concreta de la feminitat de Déu. I amb ella, totes les dones, amb els valors que encarnen, són expressió més clara d’aquesta feminitat. Una expressió que ens hauria d’ajudar als homes a conrear valors com ara l’acolliment, la tendresa, la misericòrdia, valors que Maria va encarnar durant la seva vida.

Valors, però que Jesús també va encarnar, ni que fos un home. Pensem per un moment tantes trobades de Jesús que traspuen aquests valors que en diem “femenins”, d’acolliment, tendresa i misericòrdia.

Moltes de les homilies, discursos i documents del Papa Francesc tenen també aquests valors “femenins”. La paraula misericòrdia, la paraula “tendresa” són ben freqüents quan parla.

Ja en l’inici del seu ministeri ens va dir: “el preocupar-se, el custodiar, requereix bondat, demana ser viscut amb tendresa.(...) Tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d'ànim i capacitat d'atenció, de compassió, de veritable obertura a l'altre, d'amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa.”

I en el seu darrer document “Evangelii Gaudii” L’alegria de l’evangeli, dedica el darrer capítol a Maria com a model per als cristians. Ens diu: “Maria és la que sap transformar una cova d'animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa. Ella és l'amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l'espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d'esperança per als pobles que pateixen dolors de part fins que brolli la justícia. Com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l'amor de Déu.(...) Cada cop que mirem Maria tornem a creure com en són de revolucionaris la tendresa i l'afecte. En ella veiem que la humilitat i la tendresa no són virtuts dels febles sinó dels forts, que no necessiten maltractar els altres per sentir-se importants.”

 Germans i germanes, que l’eucaristia que celebrem avui ens ajudi a viure la nostra humanitat d’una manera completa, intentant posar en pràctica tots els valors que Déu ha posat en el nostre cor, no només els de la força, el coratge, sinó també els de la tendresa i la misericòrdia, que ens apropen de Déu i sobretot dels altres.  

Estigueu a punt

Is 2, 1-5  Rm 13, 11-14a  Mt 24, 37-44
1 diumenge Advent any A

Tradicionalment diem que el temps d’Advent és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús, el seu naixement enmig nostre.

En la nostra experiència humana hi ha diverses maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altre cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. No fem res més que esperar.

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Més aviat l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. Es una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.

Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”

El temps d’advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.

L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un cor compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena. Aquells que esperen una mà amiga per aixecar-se de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, farem que el nostre entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Els temps actuals són temps que necessiten homes i dones disposats a donar un cop de mà, a acompanyar, a reconciliar, a posar-se al servei dels altres.

Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós que és l’Advent, per tal que no passi de llarg, enmig de la rutina i de la mediocritat. 

El Rei dels Jueus

Lc 23, 35-43
34 diumenge durant l'any C - Jesucrist Rei de tot el món

L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Va ser un procés ben portat per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argumentant que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans, ningú no es fa responsable, però en la que tothom queda tranquil perquè han eliminat aquell que fa nosa.

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau, la Justícia i la Llibertat.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el programa de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dóna sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de llibertat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, dels reis i caps d’estat que sovint no fan tot el que podrien fer perquè aquests valors del Regne de Déu siguin els valors de la història dels homes.

Lluny també, de les nostres històries personals, ja que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per ser instruments del Regne, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí...

Tants exemples de gent que és capaç de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Avui la història humana segueix immersa en situacions de guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme...

Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua sent tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és només un afer del més enllà, de després de la mort.

Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors.

El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones, dels esdeveniments que ens envolten.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem descobert en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dóna mai per perduts. L’any que començarem diumenge que ve continuarà a convidar-nos amb suavitat per tal que responguem al seu amor.

Serà una ocasió de donar testimoni

Lc 21, 5-19
33 diumenge durant l'any C

A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, penso en la nostra manera de parlar respecte a esglésies de gran bellesa, sigui una església romànica, una catedral gòtica o el Temple de la Sagrada Família. No cal dir que tenim dret a gaudir de la bellesa, sigui de la natura, sigui de les obres de l’home. La bellesa ens ajuda a viure i a veure l’existència d’una manera positiva. La bellesa estètica ens pot conduir a la bellesa ètica, a la bellesa d’estimar.

Però la paraula de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra” és un crit d’alerta per tal que relativitzem precisament aquesta bellesa estètica i no oblidem mai que la bellesa més important és la bellesa ètica. En una circumstància ben concreta, el poeta José Maria Valverde, catedràtic d’estètica, va dimitir de la seva càtedra en solidaritat entre d’altres amb el catedràtic d’ètica José Luis Aranguren, pronunciant la frase: “Sense ètica no hi ha estètica”.

Les paraules de Jesús que segueixen, en un llenguatge apocalíptic, ens recorden la fragilitat i els límits de l’existència humana. I al mateix temps a posar el centre de la nostra vida allí on Jesús el va posar: en l’amor a Déu que es fa carn en l’amor als altres.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors.

Es cert que hi ha moments més crítics que d’altres. Pensem en el temps actual, amb aquesta llarga crisi econòmica, que colpeja tan durament a tants.

Jesús ens convida a no mirar cap a una altra banda davant qualsevol situació per més dura que sigui. Ens diu que aquest temps de crisi és una “ocasió de donar testimoni”.

És ben cert. Quina quantitat de testimonis hi ha en aquests temps de crisi econòmica! Quanta solidaritat s’ha generat i ha fet menys greus les conseqüències de la crisi en moltes persones! Plataforma contra els desnonaments, recapte d’aliments, iniciatives per tal que s’asseguri a tothom una prestació mínima,... I totes aquelles accions petites, anònimes, que passen dins d’un barri, d’una escala de veïns o a l’interior de moltes famílies.

També en aquells països que viuen en situacions de violència o de guerra, aquells que com a Filipines han sofert una catàstrofe natural, es veuen reflectides les paraules de Jesús “Una nació prendrà les armes contra una altra... hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes...” En aquest món tan globalitzat tot allò que succeeix a qualsevol racó del món arriba a l’interior de casa nostra i també aquí no podem mirar cap a una altra banda. Són també ocasions de donar testimoni, de fer gestos solidaris a tots els nivells. No podem ser indiferents, pensant que no és culpa nostra, tal com va dir el papa Francesc a Lampedusa. La sort de qualsevol home o dona és cosa nostra, com ho va ser la sort de l’home caigut a la cuneta per al samarità que es va aturar a ajudar-lo.

 Aprofitem doncs totes les ocasions que la vida ens ofereix per donar testimoni.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Lc 20, 27-38
32 diumenge durant l'any C

De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase que Jesús ens diu: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.

Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com aquest que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor.

Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.

D’aquest missatge central només pot derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.

I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca. A aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dóna gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.

El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Ho hem vist darrerament en aquells nigerians que han mort de set al desert.

Ho veiem en els països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència.

Ho veiem a casa nostra amb tanta violència de gènere, de pares que maten el seu fill, d’homes que maten la seva parella.

Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Som propers de tots aquells que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?

No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.

Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres.

En aquests temps de crisi i dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents, tal com el papa Francesc ens ho ha recordat sovint. També els seus gestos i les seves paraules estan generant vida i esperança en molta gent.

Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. És aquí on fonamentem la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.

He vingut a buscar allò que s’havia perdut

Lc 19, 1-10
31 diumenge durant l'any C

L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.

Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.

El text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi troben un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.

Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...

En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.

La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix, alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...

La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre aquesta mirada que no jutja, que no condemna, aquesta mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents.

Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?

La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. Com mirem els altres, començant pels més propers, els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella. Quina és la nostra actitud davant els marginats actuals? L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  

 Però també Zaqueu és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.

Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre tot allò que ens allunya de Déu i dels altres.

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.

Alegreu-vos-en i feu festa

Ap 7, 2-4.9-14    1Jn 3, 1-3   Mt 5, 1-12a
Tots Sants any C

En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat.

Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.

En els darrers anys, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament els deu manaments, els manaments de l’Església, i d’altres normes morals.

I aquest acompliment ens podia neguitejar, tenir escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.

Malgrat tot això, el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”.

Vol dir que cercar la santedat deu ser important. Què és doncs la santedat.

Pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració. Pensem per un moment en sants com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, la petita o la gran Teresa.

Què ens agrada d’ells, de la seva vida? Si mirem massa els processos de canonització tal que estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle.

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret.

El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos

Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.

Penso que aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.

I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 

Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, en aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.

I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.

El qui s’humilia serà enaltit

2Tm 4, 6-8. 16-18  Lc 18, 9-14
30 diumenge durant l'any C

Al llarg d’aquest any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, fa dos diumenges la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.

En aquests textos propis de Lluc hi trobem missatges propis d’ell. En primer lloc la insistència en la misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions. Lligat amb aquest missatge, trobem sovint com Jesús posa al mig  persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels Romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.

El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls.

Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel.

El publicà està ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls al cel.

I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat.

Es bo saber que les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.

Només aquell que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç  d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb els seus retrets.

Samarità, pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, malalt de sida, sense-sostre...?

Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?

El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions social, religioses...”

O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici...”

El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits, Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dóna noves oportunitats i ens mira amb tendresa.

Vivim doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”