dimecres, 30 d’octubre del 2013

He vingut a buscar allò que s’havia perdut

Lc 19, 1-10
31 diumenge durant l'any C
L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.
Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.
El text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.
 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi troben un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.
Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...
En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.
La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix, alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...
La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre aquesta mirada que no jutja, que no condemna, aquesta mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents.
Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?
La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. Com mirem els altres, començant pels més propers, els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella. Quina és la nostra actitud davant els marginats actuals? L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  
 Però també Zaqueu és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.
Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre tot allò que ens allunya de Déu i dels altres.

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.

Alegreu-vos-en i feu festa

Ap 7, 2-4.9-14    1Jn 3, 1-3   Mt 5, 1-12a
Tots Sants any C
En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat.
Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.
En els darrers anys, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament els deu manaments, els manaments de l’Església, i d’altres normes morals.
I aquest acompliment ens podia neguitejar, tenir escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.
Malgrat tot això, el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”.
Vol dir que cercar la santedat deu ser important. Què és doncs la santedat.
Pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració. Pensem per un moment en sants com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, la petita o la gran Teresa.
Què ens agrada d’ells, de la seva vida? Si mirem massa els processos de canonització tal que estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle.

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret.
El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.
Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos
Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.
Penso que aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 
Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, en aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.

dijous, 24 d’octubre del 2013

El qui s’humilia serà enaltit

2Tm 4, 6-8. 16-18  Lc 18, 9-14
30 diumenge durant l'any C


Al llarg d’aquest any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, fa dos diumenges la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.
En aquests textos propis de Lluc hi trobem missatges propis d’ell. En primer lloc la insistència en la misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions. Lligat amb aquest missatge, trobem sovint com Jesús posa al mig  persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels Romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.
La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.
El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls.
Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel.
El publicà està ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls al cel.
I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat.
Es bo saber que les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.
Només aquell que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç  d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb els seus retrets.
Samarità, pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, malalt de sida, sense-sostre...?
Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?
El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions social, religioses...”
O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici...”
El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits, Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dóna noves oportunitats i ens mira amb tendresa.
Vivim doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”

dijous, 17 d’octubre del 2013

Creieu que trobarà fe a la terra?

Lc 18, 1-8
29 diumenge durant l'any C
Diumenge passat deia que el retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús ens feia veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera i més important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.
En la paràbola que acabem d’escoltar, Jesús ens diu que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança.
I ens explica una paràbola amb dos personatges, un jutge impiu i una viuda. I aquesta viuda fa el que en podríem dir una pregària de petició a aquest jutge.
És cert, aquesta pregària té sentit, perquè neix de la nostra situació real, vital, on en nombroses ocasions ens veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per les dificultats del viure. Igual que la viuda, que d’alguna manera representa la humanitat desprotegida, oblidada, tractada injustament. La viuda en l’Antic Testament, i també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma de la dona “deixada de la mà de Déu”. Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, a la seva família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer a la seva família d’adopció, la del marit.
La viuda encarna doncs l’ésser humà que necessita pregar sense parar per reclamar justícia. Es des d’aquí que té molt sentit la pregària de petició.
Però penso que perquè no es desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.
Primera, que no sigui la única pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de lloança i d’acció de gràcies.
Segona, que no sigui només un demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.
Tercera, que deixem sempre oberta la porta a la possibilitat que el que demanem no es realitzi. Es la pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”.
Quarta: que sigui un pregària compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels malalts... Compromesos sempre amb aquelles persones que són tractades injustament, com la viuda, compromesos amb tot allò que es fa en favor de la pau, la justícia, la solidaritat.
Pregant així respectem el misteri i el silenci de Déu i no el convertim en un ídol que arregla automàticament els nostres problemes.
Jesús ens convida a no perdre l’esperança,   anunciant-nos que d’una manera o d’una altra Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen la injustícia. Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà sobretot amb la seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en pròpia carn aquesta situació tan habitual en la història humana en què sembla que Déu calla i no fa justícia.
La fe en la resurrecció ens impulsa a no perdre mai l’esperança.
Però també la paràbola és una invitació a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser instruments de justícia i no d’iniquitat com ho és el jutge de la paràbola. Pensant que no només hi ha injustícia en la política o en les grans decisions del món. Hi ha petites injustícies ben a prop nostre de les que tal vegada en som els actors. Injustícies cap als nostres fills o cap als nostres pares. Injustícies cap als nostres subordinats a la feina. Injustícies cap als nostres veïns...
Per aquí cal començar si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia, i que nosaltres som constructors d’aquest Regne.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

Lc 17, 11-19
28 diumenge durant l'any C
Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí,  en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.
Sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.
 El samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició.
Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan?
El gest més espontani que habitualment ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als polítics, els clients demanen als botiguers... Segurament en la nostra vida hi ha molts  més moments en què demanem que moments en què agraïm.
Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?
Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres, als nostres petits i grans problemes.
El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, més aviat aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa...
Els dónes gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per tu, que en tu mateix.
Per això el gest de donar gràcies és tan cristià.  A més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades s’han de viure situacions en les que es fa difícil lloar Déu, creure que la vida és una bona cosa.
Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada.    
Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu.
Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer envers els altres.
L’eucaristia de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula eucaristia és precisament acció de gràcies. Hauria de sobresortir doncs aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres.
Una lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies.
Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Doneu-nos més fe

Lc 17, 5-10
27 diumenge durant l'any C
Doneu-nos més fe”. Paraula polièdrica, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser pietós...?
Crec que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en l’existència...  És una confiança en majúscula però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada al no-res.
La fe que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia, pobresa, violència...
Travessar aquest mar de sense- sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels sense-sentits que culminen a la creu.
La nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dóna llum i ens guia en el nostre camí.
No és una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu.
Hem d’estimar, no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit  de la nostra vida, i aquest sentit es resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.
Això que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu en la que hem estat creats. Jesús ens ha ajudat a entrar dins nostre allà on l’Esperit ens crida a ser fills i germans.
No demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres.
L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació.  És expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.