Qui doni un vas d’aigua fresca...

13 diumenge durant l'any A
Mt 10, 37-42

Continuem escoltant consells que Jesús dóna als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per a sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber que vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles.

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que veiem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui no arriben a poder fugir i viuen enmig de la guerra. Els qui pateixen fam a causa de les sequeres. Els qui estan exposats a malalties endèmiques com la malària.

Però també, més a prop nostre, els qui no tenen un habitatge digne, els qui viuen al carrer. Els qui són víctimes de la intolerància o de la violència de gènere.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Per a molts aquests mesos que venen són temps de vacances, de viatges, de canvis de llocs i d’activitats. Potser podrem trobar un temps per a reflexionar, per a revisar, per a plantejar-nos reptes, per a prendre decisions.

Fem-ho obrint bé els ulls i les orelles. Siguem portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre.

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A
Jr 20, 10-13  Mt 10, 26-33

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dóna al grup dels dotze que acaba de constituir. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dóna confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dóna Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquest és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.

Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.

La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el seu Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.

Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.

Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.

Fem-ho una vegada més en l’eucaristia d’avui.

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i la Sang de Crist any A
Dt 8,2-3.14b-16a  1Co 10, 16-17  Jn 6, 51-58

Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat.

Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.

Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  

En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  

Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.

El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.

En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.

 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.

L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!

Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”