divendres, 25 de maig del 2012

Rebeu l'Esperit Sant

Cinquanta dies després de la Pasqua, festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir precisament en grec cinquanta). El motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres. 
Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, seguidors de Jesús, vam celebrar l’alliberament, gràcies a la seva resurrecció, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat, que ha començat fent-se un de nosaltres en Jesús va molt més lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.
El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera imaginativa un esdeveniment que és difícil d’explicar.
Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, , de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.
Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. Com deia, és millor no parlar gaire de l’Esperit, sinó deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.
L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. Es l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.
L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En ell no hi ha llengües, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític, ni equip de futbol... El seu únic llenguatge és el de l’amor. Aquesta imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una humanitat que es parla en el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.
Aquest Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu encarnat.
Per això, per a nosaltres, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.
És aquest Esperit el que  ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dóna llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, saber fer-li confiança.
L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.
L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.
L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.
Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.

divendres, 18 de maig del 2012

Per què us esteu mirant al cel?


Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents vessants. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

Els diferents relats que escoltem aquests  dies ens haurien d’ajudar avui a fer la nostra pròpia experiència pasqual.

Hem d’evitar de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que a més no és la mateixa en els diferents evangelis.

Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les lectures que hem escoltat avui ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de Jesucrist.

Tota la nostra vida és una experiència contínua de presència i absència. En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre és una presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem en lloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua.

L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la nostra vida d’aquí baix. Mai, en la nostra vida podrem viure en una presència plena de Déu, però tampoc dels altres.     

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides  del ressuscitat.

Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atent a aquelles situacions i a aquelles persones que ens criden a ser solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè és en el germà que el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que sense fer preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí.

Viure aquest amor concret és l’única manera de descobrir la presència dia rere dia del Crist en la nostra vida.



Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, sigui l’aliment que ens ajudi a descobrir-lo, i faci de nosaltres testimonis del seu amor.

divendres, 11 de maig del 2012

El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat


Ens trobem en el darrer sopar. Jesús parla als deixebles. Coneix el seu cor. També les seves febleses, a la primera de canvi s’estan preocupant de qui ocuparà el primer lloc. Per això aquestes darreres paraules volen ser com un testament. Que no les oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules teòriques: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament teòric, fa referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús.

Al llarg de tres anys han pogut comprendre com és aquest amor, un amor generós que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo. Un amor que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva necessitat d’amor. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu, que sap veure el cor de l’altre i no les etiquetes que li posem. Un amor molt sensible al sofriment, que sap posar-se en la pell de l’altre. Un amor que és capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.

Aquest és l’amor de Jesús. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Vol que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No pels seus edificis, ni per les seves vestimentes, ni per les cerimònies: que siguin reconeguts perquè estimen així.

La carta de Sant Joan va una mica més enllà: «Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant dividir els homes en creients i no creients, en cristians i no cristians, en els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van, que ens agrada fer enquestes d’aquest tipus, Jesús ens diu que el que diferencia és l’amor. El qui estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu.


Aquesta afirmació trenca molts barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la religió, ni la nacionalitat no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”.


És aquesta una de les nostres preocupacions quan ens proposem millorar la nostra vida cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de l’Església, quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu testimoni respongui al manament de Jesús? Ens aquest temps de crisi econòmica, quina ha de ser la primera preocupació? Qui dóna millor testimoni de l’evangeli, Caritas o algun bisbe bel·ligerant discutint sobre qüestions morals? Qui estima més?


Deixem, però Caritas i els bisbes. Cadascú de nosaltres, després d’escoltar una vegada més el manament de Jesús, com el posem en pràctica. No ens podem quedar en la teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui són avui aquells que Jesús estimaria amb preferència.


No són els qui estan vivint al llindar de la pobresa?  Siguin nouvinguts o dels de tota la vida. Totes aquelles famílies que estan sense feina, aclaparats pels deutes i les hipoteques. Que siguin culpables o no de la seva situació.  


De quina manera ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, potser a través de les organitzacions que estan treballant més i millor per ajudar a aquestes famílies.


Segurament, avui, respondre als reptes de les noves pobreses, és una de les maneres d’estimar tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu, és una de les maneres de ser fill de Déu.

Celebrem l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús va unida a la comunió amb els altres.