divendres, 27 de maig del 2016

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

El Cos i la Sang de Crist any C
1Co 11, 23-26  Lc 9, 11b-17
Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar de Jesús, ens recorden el desig expressat per Ell de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”.
Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.
La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.
És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.
La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.
Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.
Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.
Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès.
Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.
En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat, de llibertat... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre.
Els temps actuals són difícils per a molts. Davant del drama dels immigrants i dels refugiats, de quina manera intentem saciar la fam de pau, de tenir una casa, una educació, en definitiva la fam de dignitat humana. Els voluntaris que s’han desplaçat als camps de refugiats contínuament fan el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Amb ben poca cosa alleugen la vida difícil en la que viuen els refugiats. Els seus testimonis remouen les nostres consciències. Quan veiem les multituds que malviuen allà, quan veiem una embarcació plena de gent que es capgira, no podem deixar de pensar en les paraules de Jesús: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.
Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada cop més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.

dijous, 19 de maig del 2016

L’Esperit de la veritat us guiarà

Santíssima Trinitat any C
Jn 16, 12-15
Després del temps de Pasqua, després de celebrar la festa de l’Esperit, la Pentecosta, hem pogut aprofundir en el misteri que se’ns ha manifestat en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció.
L’església primitiva necessita un bon temps per “digerir” l’experiència de Jesús. Al cap d’un temps expressen aquesta experiència dient que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant.
Una formulació atrevida, però necessària per dir la seva fe. Una fe no en un Déu abstracte sinó en el Déu que s’ha revelat en Jesús.
Un Déu únic, però no monolític. Un Déu que s’encarna, que vol habitar a prop nostre. Un Déu que és relació.
El Déu tri no és el resultat de disquisicions teològiques sinó la resposta a l’experiència viscuda en Jesús.
Aquest Déu tri no neix del no-res, el Déu d’Israel és ja una preparació d’aquest Déu tri. El Déu que parla a Abraham, a Moisès, als profetes, el Déu proper que allibera i acompanya els jueus, el Déu que no abandona en els moments de més dificultat com és l’exili, és ja el Déu tri.
Dir que Déu és tri és parlar d’un Déu que és Paraula, que parla, que acompanya, que salva. Però al mateix temps, un Déu que no es deixa tocar, apropiar, ni domesticar. Sempre és més enllà de les imatges i representacions que ens fem d’ell. Com el Déu d’Israel, és a la vegada proper i llunyà, paraula i silenci.
Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem de viure com aquest Déu que és relació, relació d’amor. La nostra relació amb els altres es fonamenten en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials es fonamenten en aquest Déu tri. El Déu tri ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres. Avui, en la situació del món, amb tantes realitats que són tan lluny de l’acompanyament, de l’acolliment, de l’acceptació de l’altre, creure en un Déu tri és un compromís a actuar en favor dels més desafavorits.
Sant Joan ens fa comprendre aquesta unió entre Déu i els altres quan en una de les seves cartes ens diu: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.
Podem dir que la formulació “Déu tri” és equivalent a la de “Déu Amor”
La festa d’avui és una crida a deixar que el Déu tri actuï en nosaltres, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i demanem al Pare que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.
Que la dinàmica d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.

dimecres, 11 de maig del 2016

L’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu

Pentecosta any C
Ac 2, 1-11  Rm 8, 8-17  Jn 14, 15-16. 23b-26
Cinquanta dies després de Pasqua, el dia en què vam celebrar la resurrecció de Jesús, celebrem la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, aquest Déu que és “Abba, Pare”, és un Déu proper, un Déu que ens acompanya. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és tan profund, que no n’ha tingut prou a fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha apropat de nosaltres unint el seu Esperit al nostre.
El text dels Fets dels Apòstols ens descriu un esdeveniment que és difícil d’explicar.  Més val, potser, no fer massa explicacions, sinó descobrir l’acció de l’esperit en els deixebles i de retruc en nosaltres.
Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida. Els apòstols surten i canvien el seu llenguatge per parlar amb el llenguatge de l’amor, aquell que tothom entén sigui de la nacionalitat que sigui.
L’Esperit de Déu és també dins nostre. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor. És l’Esperit el que trenca fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític...
 Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar traves entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.
Per això, el camí que hem de seguir perquè l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.
En l’evangeli Jesús ens ha dit que l’estiméssim. Però estimar Jesús és guardar els seus manaments, és fer cas del que ell ens diu. Estimar Jesús ens porta indefectiblement als altres, a estimar els altres de la manera que Jesús ho va fer.
És estimant que l’Esperit s’alia amb nosaltres, perquè abans que res és Esperit d’amor. És un esperit que ens empeny, que ens convida a avançar. No substitueix el nostre propi esperit humà. El respecta, però no el deixa tranquil.
Com va dir el bisbe de Roma Francesc en una de les seves homilies, a vegades ens omplim la boca de l’Esperit de Déu, però preferim que no ens molesti, intentem domesticar-lo, perquè és un esperit que ens fa avançar i nosaltres sovint preferim quedar-nos estancats allà on som. Deia encara que l’esperit ens empeny a viure més d’acord amb l’evangeli, però nosaltres ens resistim. Finalment convidava a no oposar resistència, a ser dòcils.
 L’Esperit actua a través de tants homes i dones, de tantes organitzacions i institucions que ens aquests temps de dificultat econòmica actuen en favor dels desafavorits, dels qui han perdut la feina o la casa. L’Esperit actua a través del banc dels aliments o de la plataforma per als desnonats. L’esperit actua a través de Caritas, de Mans Unides, de Metges sense Fronteres i de tantes organitzacions que treballen per als més pobres d’aquest món. L’Esperit actua a través de tots aquells que obren els seus cors, els seus països, les seves cases, als refugiats i immigrants que fugen de la guerra i de la misèria.
És l’Esperit el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.
Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta no s’acabi entre aquestes quatre parets. Que com els deixebles, obrim portes i finestres i anem a tots els ambients on som per parlar amb el llenguatge de l’amor, el llenguatge que tothom entén. Que siguem testimonis pel nostre amor que Déu és Amor.