Ac 1, 1-11 Lc 24, 46-53
La festa de
l’Ascensió, amb Pasqua i Pentecosta no són més que diferents cares d’una
experiència polièdrica que és l’experiència pasqual. Es podria dir que des de
Pasqua fins a Pentecosta és un sol dia de set setmanes, set vegades set que era
signe de plenitud per als jueus, set setmanes per celebrar la resurrecció de
Jesús.
Cada una
d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure
la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un
aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els
primers testimonis.
En l’evangeli
hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que
siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de
l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la
seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva
al llarg del temps. Un testimoniatge que ha de ser en primer lloc vida. Encarnar
i actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un
testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb
els fets. Com els fariseus.
Són els
testimonis de vida els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i
misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.
Però d’on
traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar?
Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor, l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un
lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’esperit d’amor, que celebrarem diumenge
que ve en la festa de Pentecosta, que ens dóna força i llum per ser testimonis.
Jesús puja al cel
alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat,
encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció,
de ser testimonis de la bondat de Déu.
Hem de ser
portadors d’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat,
d’injustícia, de pobresa, de violència, no només a fora, sinó també dins
nostre. Però un món i una humanitat que per a Déu mai no està perdut, perquè està
fecundat per la bondat i l’amor de Déu a través de multitud de cors d’homes i
dones que diàriament fan el bé.
Els deixebles,
que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van
haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra
manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves
vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.
A nosaltres
ens toca fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a
través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a
través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes,
però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al
costat dels homes i dones que se’ns creuen en aquest camí. Donant-nos les mans
per fer créixer fraternitat, per construir una societat més acollidora i justa
on siguem capaços, com els deixebles d’Emmaús, de dir a tants homes, dones,
infants i vells que fugen d’inferns de guerra i de pobresa “Queda’t amb
nosaltres, quedeu-vos amb nosaltres”
No quedar-nos
mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels
homes i dones que esperen gestos de bondat.
Que l’eucaristia sigui un moment
privilegiat per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, que
va ser pa trencat per a tothom.
