diumenge, 25 de juliol del 2021

Jo sóc el pa que dona la vida

18 diumenge durant l'any B

lectures

Jesús després de la multiplicació dels pans i els peixos havia marxat perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.

Quan el troben, Jesús inicia en l’evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, a on cal buscar-lo.

Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa als altres.

Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem també en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, en el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?

No és tot això, potser, el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps, a un lloc, a un context, a una cultura? 

No són totes aquestes realitats externes, superficials, tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat amb tothom especialment els petits i els pobres?

Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, bonics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.

Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.

A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les a l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem només en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.

Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.

Aquest és el pa que Jesús ens dona, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant el pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.

Amb paraules semblants ens ha parlat Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.

Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració de l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de vida. La nostra vida sortint de l’església ha de continuar i completar l’eucaristia.

Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.


diumenge, 18 de juliol del 2021

Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor

Sant Jaume 2021

lectures

Quan parlem de Jaume, Joan, Pere o de qualsevol altre dels dotze, utilitzem indistintament la paraula deixeble i la paraula apòstol, de manera que en l’ús corrent identifiquem les dues paraules. 

En realitat el significat de les dues paraules és diferent, i ens ajuda a comprendre la seva missió i de retruc la nostra, de seguidors de Jesús.

El deixeble és aquell home o dona que té un Mestre que li dona un ensenyament. En el temps de Jesús eren freqüents. La imatge d’un deixeble és la del que escolta, assegut als peus del mestre. La paraula deixeble insisteix, doncs en el fet d’escoltar.

La paraula apòstol ve del grec, i etimològicament significa l’enviat (literalment, el que és llençat lluny). Aquesta paraula insisteix més en el testimoniatge.

Què ha de ser un seguidor de Jesús, un deixeble o un apòstol? La resposta és senzilla: les dues coses. Amb les dues paraules s’expressa molt bé com s’ha de ser seguidor de Jesús. 

D’entrada, cal escoltar. Si no s’escolta, és molt fàcil que el testimoniatge que donem no sigui el testimoniatge de Jesús i de l’evangeli. 

Però el qui es queda només en l’escolta, i no s’aixeca per posar en pràctica el que ha escoltat, es queda a mig camí. No arriba a ser un testimoni de Jesús, i fins i tot podria arribar a ser un contra testimoni, si llueix massa la seva condició de deixeble de Jesús i després la seva vida va per camins contraris.

És el perill que els qui ens anomenem cristians sempre tenim. Que els altres no vegin en la nostra vida allò que prediquem.

En l’evangeli que hem escoltat es posa de manifest aquest fet. Jaume i Joan, i segurament tots els altres, volen fer valer la seva condició de deixebles de Jesús per ocupar els llocs importants.

Vol dir que no han interioritzat bé, que no han escoltat bé tot el que Jesús els havia ensenyat, amb paraules i amb fets. Després d’un bon temps de seguir-lo, no havien descobert encara que entre els qui volen seguir Jesús les coses no funcionen com en altres ambients.

El qui vol ser important s’ha de posar al servei dels altres, de la mateixa manera que Jesús ho ha fet. El que vol ser important ha d’estar disposat a donar-se fins al final per amor, tal com Jesús ho ha fet.

Aquesta lliçó de Jesús l’hem après després de dos mil anys de cristianisme? O seguim buscant en primer lloc privilegis, llocs importants.

Si hem de ser sincers, segurament ens cal encara escoltar molt la paraula de Jesús, des del més petit dels cristians fins al més gran. Des del senzill batejat fins al Sant Pare, passant per bisbes, capellans, catequistes...

Sant Jaume formava part del nucli més restringit dels dotze, junt amb Pere i el seu germà Joan. Testimonis de la transfiguració, de la resurrecció de la filla de Jaïre i de la pregària de Jesús a Getsemaní. 

Després de la mort i resurrecció, segur que va comprendre que formar part d’aquest grup de tres no era per tenir més privilegis. Ben al contrari, com hem escoltat a la primera lectura, Jaume serà el primer dels dotze en donar la seva vida pel fet de seguir Jesús a mans d’Herodes.

La mort de Jaume el fa esdevenir un veritable apòstol, un enviat, un testimoni. D’altra banda, sabem que la mort de Jaume va provocar la primera expansió dels cristians més enllà de Jerusalem.

Amics, que en el testimoni dels apòstols, com Jaume, sapiguem descobrir de quina manera, avui i aquí hem de ser testimonis, hem d’anunciar la bona notícia de Jesús no amb paraules ni discursos, sinó amb fets, intentant posar-nos al servei dels altres sense fer distincions.


diumenge, 11 de juliol del 2021

reposeu una mica

16 diumenge durant l'any B

lectures


Un cop acomplerta la missió, els apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia enviat.

Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament unides. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.

Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina manera coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre ells.

És segur que Jesús i els seu grup compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir.  

 Jesús també tenia necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de l’altre.

La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà cap al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.

Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar per als altres no ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.

Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.

 Intentem restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.

 Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine tot sol en un lloc despoblat i reposa una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els nostres camins.

Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant dificultats, malalts, a l’atur, sense papers, sense casa o travessant el mar.

Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.


diumenge, 4 de juliol del 2021

Començà a enviar-los de dos en dos

15 diumenge durant l'any B

lectures


Totes les lectures d’avui ens parlen d’un Déu, que de maneres diverses, es dirigeix a les persones per enviar-les.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel. En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “títols”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments, signes dels temps,  que nosaltres hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també observen la seva manera de viure i de fer. Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment. Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dona van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats, que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries. L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, en què som deixebles, perquè després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món on hi ha  situacions de veritable dificultat. Situacions de dificultat de persones que viuen en situacions de pobresa, amb una llar precària o sense llar i sense l’aliment suficient.  

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb totes aquestes persones i situacions i esdevinguem així veritables apòstols, enviats de Jesús que posen en pràctica el que han escoltat.