Jo sóc el pa que dóna la vida

18 Diumenge durant l'any B
Jn 4, 17.20-24  Jn 6, 24-35

Jesús havia marxat després de la multiplicació dels pans i els peixos perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.

Quan el troben, Jesús inicia en aquest evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, a on cal buscar-lo.

Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa dels altres.

Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem també en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?

No és tot això potser el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps, a un lloc, a un context, a una cultura?

No són totes aquestes realitats “externes” tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat de tothom especialment dels petits i dels pobres?

Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, magnífics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.

Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.

A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les de l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem només en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.

Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.

Aquest és el pa que Jesús ens dóna, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant aquest pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.

Amb paraules semblants ens ha parlat sant Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.

Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració de l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de la vida. La nostra vida sortint de l’església ha de continuar i completar l’eucaristia.

Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.

Què són cinc pans i dos peixos per a tanta gent?

17 Diumenge durant l'any B
Jn 6, 1-15

Durant uns diumenges canviem d’evangeli i anem al de Joan, per escoltar el signe de la multiplicació dels pans i els peixos i el llarg discurs que en segueix, sobre el pa de la vida. Aquest signe té un significat molt ric. Tant, que necessita del discurs del pa de la vida per explicar-lo.

En l’actual situació que vivim des de fa ja anys de crisi econòmica, el signe és molt suggerent. Aquella multitud mancava del necessari per subsistir. Havien anat a escoltar Jesús per alimentar el seu esperit, però l’home necessita també l’aliment material. No podem anar a les poblacions de tants països on es mor de fam, per fer-los bonics discursos, si abans no els hem ajudat a cobrir les seves necessitats més bàsiques. Així ho ha entès l’Església quan ha anat als països del Tercer Món, i és per això que molt sovint, al costat d’una església, s’hi troba un dispensari i una escola…

En l’anunci de l’evangeli no podem dividir l’ésser humà. És un anunci per a tota la persona, cos i esperit.

Continuant amb el signe de la multiplicació, el missatge de Jesús és força clar. La solució dels deixebles a la petició de Jesús de buscar aliment,  és la dels diners. I quan pensem com a primera solució els diners, no s’acostuma a anar massa lluny. Els diners sols no són suficients. Per ajudar els altres, cal sobretot una acció interior, una voluntat de compartir. La solució vindrà de compartir el poc que tenien, aquells cinc pans i dos peixos. I encara que racionalment sembla que no pugui ser, el sentit el trobem en la profunditat del signe. Si no som capaços de compartir, no només els nostres béns, sinó també les nostres vides, el nostre temps, per més diners que tinguem, no solucionarem els problemes.

I quina és la realitat del nostre món? No hi són els diners? Quan sentim les quantitats de què es parla en el nostre primer món, per fitxar un futbolista, fins i tot ara en plena crisi, per comprar armament, o per tantes d’altres despeses, ens hem de preguntar: No hi ha prou diners per alimentar tota la humanitat? Però la solució no ve de tenir o no tenir els diners, sinó d’estar disposats a  compartir, de canviar radicalment les relacions entre els països, de crear un nou ordre econòmic més solidari i més just.

La crisi econòmica actual ens ha fet descobrir que l’afany de guanyar més i més diners el més ràpid possible ens ha portat a un col·lapse econòmic.  

El gest de Jesús ens convida a canviar el nostre estil de vida, a ser més austers, a estar disposats a sacrificar els nostres petits privilegis per al bé de tots. En definitiva, estar disposats a compartir.

És evident que en la manera d’explicar Joan la multiplicació dels pans i dels peixos, hi ha una intenció de relacionar-la amb l’eucaristia. Per això, després del que hem dit sobre el significat d’aquest miracle, podríem redescobrir l’Eucaristia més com un sagrament de la fraternitat, del compartir, de la solidaritat,  i no tant com un ritus misteriós i difícil de comprendre.

L’eucaristia és signe del regne que Jesús anunciava, un regne on ningú no tindrà fam, on tothom tindrà un lloc perquè tothom comparteix i es dóna per als altres com Jesús va fer.

Celebrar l’eucaristia ens ha d’impulsar a canviar la nostra vida per tal de ser instruments i signes de fraternitat i de solidaritat No hi pot haver eucaristia si al mateix temps no hi ha almenys un desig d’estimar i de compartir.

Els jueus que estaven en aquell indret no van comprendre el significat del que Jesús havia fet. Volien fer-lo rei. Només hi veien un significat polític. Jesús es retira, no vol que s’interpreti malament el que acaba de fer. També avui veiem que moltes de les solucions als nostres problemes vénen, no de la política sinó de gestos senzills de solidaritat.

Amics, celebrem l’eucaristia amb aquest compromís de girar-nos  cap a Jesús i l’evangeli, amb el compromís de compartir el poc que tenim.

Reposeu una mica

16 Diumenge durant l'any B
Mc 6, 30-34

Un cop acomplida la missió, els apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia enviat.

Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament units. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.

Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina manera Jesús coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre ells.

És segur que Jesús i els seu grup compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir. 

 Jesús també tenia necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de l’altre, temps per riure i per divertir-se.

La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà capa al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.

Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar pels altres no ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.

Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.

 Intentem restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.

 Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine tot sol en un lloc despoblat i reposa’t una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els nostres camins.

Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant dificultats, a l’atur, sense papers o sense casa.

Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.

Començà a enviar-los de dos en dos

15 Diumenge durant l'any B
Am 7, 12-15  Ef 1, 3-14  Mc 6, 7-13

Totes les lectures d’avui, ens parlen d’un Déu que de maneres diverses s’adreça als homes per enviar-los.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel. En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “títols”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments que nosaltres, cristians, hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també observen la seva manera de viure i de fer. Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment. Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dóna van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats, que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries. L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, en què som deixebles, però que després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món difícil, amb greus problemes com la fam i la guerra, i amb situacions de veritable dificultat que moltes persones i famílies viuen avui per la crisi econòmica de casa nostra.

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb els més febles i esdevinguem veritables apòstols, enviats de Jesús.

No hi pogué fer cap miracle

14 Diumenge durant l'any B
Mc 6, 1-6

Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del pare de la noia. Jesús comença a ser conegut, però encara no ha tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família.

És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres. El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules són plenes de saviesa.

No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pel currículum, pels càrrecs?

La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.

I nosaltres, avui, que cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc les grans concentracions de cristians, la pompositat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?

No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?

És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de crisi econòmica, ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats, també.

Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.

Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de misericòrdia, tal com ens recorda Francesc, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.

I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant sense defenses la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.

Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.

Estar a prop dels que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.

Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè trobi en nosaltres fe i confiança que ens fa estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguin gens.