diumenge, 31 de gener del 2021

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B

lectures


Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.

És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.

Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.

Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts. La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.

Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.

Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur, i en aquests darrers temps, preocupats i afectats per la malaltia i la pandèmia.

Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al seu costat, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donant un cop de mà...

Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Una fragilitat ben palesa en els temps que vivim. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.

D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dona la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.

Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres?

Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.

La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar pertot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.

Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal. 


diumenge, 24 de gener del 2021

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B

lectures


Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup, en comunitat. Més en general, podríem dir que la vida humana és millor viure-la en grup.  

Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.

Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.

 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?

Segur que no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dona més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.

És també l’autoritat d’aquell que amb els seus gestos i les seves paraules ens dona la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.

Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...

 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.

La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb aquella llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.

Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar aquest camí, serem homes i dones lliures.

La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones.  

En aquest diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, de foscor, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.


diumenge, 17 de gener del 2021

Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes

3 diumenge durant l'any B

lectures


Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan Baptista i d’haver estat temptat al desert.

El tret de sortida sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.

Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.

Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.

Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?

Com ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors.

A ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.

Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”. Perquè no es tracta d’un coneixement teòric, aprendre de memòria la seva vida, assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement personal. De la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.

Només així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-ho als altres, no amb un discurs ben après i ben construït, sinó a partir de la nostra vida. El món el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.

Jesús vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraterna en què ho posaven tot en comú.

En la setmana de pregària per la unitat dels cristians que estem celebrant, cal que tots els qui ens diem cristians deixem en un segon terme les paraules, els discursos, la teologia... i que  en un món dividit per tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica, cultural i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort, fem tot per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

L’eucaristia que celebrem cada diumenge és signe d’aquesta humanitat fraterna on tothom hi té un lloc.


diumenge, 10 de gener del 2021

Veniu i ho veureu

2 diumenge durant l'any B

lectures


Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge que ve reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.

Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” a Jesús. Aquest inici del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat a l’anunci de la seva bona notícia. 

No anar sol, formar grup... És un element important en la vida del cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals, sindicals, polítics... Però de grups que en podríem anomenar “de vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.

Per això, no només hem de dir que per ser cristià cal fer-ho en grup, en comunitat, hem de dir també que és bo per a tot ésser humà tenir un grup de vida. També el no creient necessita el grup, a tots ens convé un grup de vida, que en alguns casos esdevindrà una comunitat.

On es fonamenta el grup que Jesús vol formar? En la vida precisament: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”

No passen el dia a la sinagoga ni al Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem què van fer durant aquell dia, no sabem si van aprendre moltes coses. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als jueus del temps de Jesús, aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.

El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances, no només dels jueus, sinó de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.

L’inici, però, d’aquest camí, està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava. Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en les anècdotes de la seva vida, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat ha de ser el mateix. 

De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament? El lloc principal on Jesús s’allotja també és, com llavors, un lloc de vida. A Jesús l’hem de trobar en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres, hi ha també els esdeveniments que vivim. La nostra vida entesa així, jo, els altres i els esdeveniments, és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser moments i llocs que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo no en la teoria sinó  en la vida. Si la Bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen de la vida, passen a ser ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.

Celebrem l’eucaristia i lliguem-la amb la vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús, on s'allotja i què espera de nosaltres.


dimecres, 6 de gener del 2021

Aquí teniu el meu servent

Baptisme del Senyor  any B

lectures


El baptisme al Jordà va ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa el seu poble, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en línia amb la crida a la conversió que fa Joan.

Jesús es posa a la fila, un més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, amb els senzills, com ja s’hi van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant-lo al Temple per ser circumcidat.  

 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”. Jesús es reconeix fill estimat, però no per posar-se per sobre dels altres, amb poder, tal com ho va fer l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li dona poder, riquesa i superioritat.

La lectura d’Isaïes ens fa veure quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.  

El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme. Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”? 

 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, com Jesús hi va passar, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?

Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, amb els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’estudi. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixent, ser agraïts,... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.

En situacions com la que estem vivint des de fa mesos és més fàcil descobrir que  som una sola humanitat de germanes i germans, que més enllà de les diferències, hem d’intentar treballar tots units i en una mateixa direcció, la de la fraternitat, tal com ho ha dit el papa Francesc en l’encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”. La pandèmia ha posat de relleu la fragilitat que ens uneix a tots, i contra la que hem de lluitar tots solidàriament.

 Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta. Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que aquesta eucaristia, que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.


diumenge, 3 de gener del 2021

La seva alegria en veure l’estrella va ser immensa

Epifania 2021

lectures


El relat dels Mags d’Orient ens situa al bell mig de molts moments de les nostres històries personals. Tots els moments en els que estem a la recerca de sentit en tot allò que fem. Recerca de sentit, que podem traduir des de la fe com a recerca de Déu.

Hi ha moments en les nostres històries on ens manca la llum per decidir el camí, les opcions que hem de prendre. Com els Mags. En la llunyania del seu país d’origen busquen sentit. I en aquest recerca veuen una llum que els és guia. No saben on els portarà, però prenen la decisió de seguir-la.

En el camí trobaran gent que els ajudarà, però sobretot gent que intentarà que canviïn de direcció. L’estel és el signe de tots aquells que ens aconsellen o que senzillament ens acompanyen en la nostra cerca. Herodes és el signe de tot allò que dificulta el nostre caminar, i que sovint es troba no fora, sinó dins de nosaltres mateixos.

El final del camí és sempre el mateia: el pessebre. Allà on Déu es troba amb nosaltres. Una trobada que és una trobada d’amor. L’infant del pessebre és l’amor. Ell ens ensenyarà de quina manera hem d’estimar. Ell ha deixat petjades en el nostre camí. 

Els Mags cerquen sense prejudicis. No eviten anar a un país amb una llengua diferent, amb una cultura diferent. No aixequen barreres que els haurien impedit arribar a Betlem.

En un món on hem aixecat tantes barreres, barreres ben reals de formigó o de filferro, barreres ideològiques o culturals. Els Mags ens conviden a trencar barreres, a obrir-nos a l’altre, a qualsevol altre, reconeixent-lo com a fill o filla de Déu, reconeixent-lo com a germana o germà.

Així ens ho diu Francesc en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”. Ell recorda el viatge que va fer Francesc d’Assís d’Occident a Orient, viatge humil per trobar a Egipte el soldà Malik-el-Kamil, per obrir-se a algú que tenia una religió a la que els cristians combatien fins i tot amb les armes. Per ser testimoni de l’amor de Déu, que és el que ens uneix a tots, trencant barreres i fent una crida a la pau enmig de les moltes guerres d’aquell moment.

La festa d’avui és festa d’universalitat, de fraternitat sortint del meu petit món per anar vers l’altre per acompanyar-lo, acollir-lo, posant-se al seu servei, demanant-li perdó i perdonant-lo. Sobre aquestes bases podrem construir l’amistat social. 

Diu Francesc a l’encíclica: “Desitjo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot viure la vida aïlladament. [...] Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Com n’és d’important somiar junts! [...] Sols es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts »[6]. Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.”

Potser el temps de pandèmia ens ha ajudat a obrir-nos més a l’altre, units en la fragilitat. La mateixa fragilitat de l’infant del pessebre, de la seva família, dels pastors. També la fragilitat dels Mags que estan a punt de perdre la llum de l’estel.

Que l’eucaristia que celebrem obri els nostres ulls de cercadors que busquen amb humilitat i senzillesa un sentit al nostre caminar. I que el pa i el vi siguin aliment per no defallir.