Epifania 2021
El relat dels Mags d’Orient ens situa al bell mig de molts moments de les nostres històries personals. Tots els moments en els que estem a la recerca de sentit en tot allò que fem. Recerca de sentit, que podem traduir des de la fe com a recerca de Déu.
Hi ha moments en les nostres històries on ens manca la llum per decidir el camí, les opcions que hem de prendre. Com els Mags. En la llunyania del seu país d’origen busquen sentit. I en aquest recerca veuen una llum que els és guia. No saben on els portarà, però prenen la decisió de seguir-la.
En el camí trobaran gent que els ajudarà, però sobretot gent que intentarà que canviïn de direcció. L’estel és el signe de tots aquells que ens aconsellen o que senzillament ens acompanyen en la nostra cerca. Herodes és el signe de tot allò que dificulta el nostre caminar, i que sovint es troba no fora, sinó dins de nosaltres mateixos.
El final del camí és sempre el mateia: el pessebre. Allà on Déu es troba amb nosaltres. Una trobada que és una trobada d’amor. L’infant del pessebre és l’amor. Ell ens ensenyarà de quina manera hem d’estimar. Ell ha deixat petjades en el nostre camí.
Els Mags cerquen sense prejudicis. No eviten anar a un país amb una llengua diferent, amb una cultura diferent. No aixequen barreres que els haurien impedit arribar a Betlem.
En un món on hem aixecat tantes barreres, barreres ben reals de formigó o de filferro, barreres ideològiques o culturals. Els Mags ens conviden a trencar barreres, a obrir-nos a l’altre, a qualsevol altre, reconeixent-lo com a fill o filla de Déu, reconeixent-lo com a germana o germà.
Així ens ho diu Francesc en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”. Ell recorda el viatge que va fer Francesc d’Assís d’Occident a Orient, viatge humil per trobar a Egipte el soldà Malik-el-Kamil, per obrir-se a algú que tenia una religió a la que els cristians combatien fins i tot amb les armes. Per ser testimoni de l’amor de Déu, que és el que ens uneix a tots, trencant barreres i fent una crida a la pau enmig de les moltes guerres d’aquell moment.
La festa d’avui és festa d’universalitat, de fraternitat sortint del meu petit món per anar vers l’altre per acompanyar-lo, acollir-lo, posant-se al seu servei, demanant-li perdó i perdonant-lo. Sobre aquestes bases podrem construir l’amistat social.
Diu Francesc a l’encíclica: “Desitjo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot viure la vida aïlladament. [...] Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Com n’és d’important somiar junts! [...] Sols es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts »[6]. Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.”
Potser el temps de pandèmia ens ha ajudat a obrir-nos més a l’altre, units en la fragilitat. La mateixa fragilitat de l’infant del pessebre, de la seva família, dels pastors. També la fragilitat dels Mags que estan a punt de perdre la llum de l’estel.
Que l’eucaristia que celebrem obri els nostres ulls de cercadors que busquen amb humilitat i senzillesa un sentit al nostre caminar. I que el pa i el vi siguin aliment per no defallir.
