dilluns, 27 d’agost del 2018

Només allò que surt del cor de l’home el pot contaminar

22 diumenge durant l'any B
lectures
Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.
Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, aquell ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.
En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.
 A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar quelcom. 
Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos una bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.
Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en d’altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries i superficials.
I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de donar-la a la realitat interior  que vol significar.
L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos a Ell, seguir-lo més de prop, posar en pràctica els seus ensenyaments. 
Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que aquells rituals de purificació volen significar.
És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”
Aquesta “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el d’aquell samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.
Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.

dimarts, 21 d’agost del 2018

A qui aniríem

21 diumenge durant l'any B
lectures
El camí que porta l’home cap a Déu no és un camí d’esclavitud, és un camí de llibertat. Els jueus que havien estat alliberats d’Egipte van per un camí que els porta a la llibertat. Per això, mentre caminen, han d’escollir. Josué els convida a escollir entre Déu i els ídols. Ja abans, amb Moisès, havien hagut d’escollir. En front de les dificultats del desert, estaven temptats de tornar a l’esclavitud ja que a Egipte almenys menjaven.
El camí dels qui volem seguir Jesús és també sempre un camí de llibertat i en aquest camí, també hem d’escollir.
El discurs del pa de vida que segueix al miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos serveix perquè els cinc mil homes que hi havia allà comprenguin millor el sentit del signe. Perquè segueixen Jesús? Jesús els dirà que perquè s’han afartat i no pel sentit del signe.
El discurs ens dóna la clau per interpretar-lo. L’aliment que ens cal més no és el pa i el peix, sinó Jesús mateix amb la seva vida. Alimentant-nos d’ell, també nosaltres sabrem viure com ell.
Aquestes paraules comprometen. Per això, dels cinc mil del principi queden només uns quants, entre ells els dotze amb Pere al davant. Els dotze que estan disposats a seguir Jesús fins al final.
 La nostra vida cristiana és aquest camí de llibertat en el que també hem d’anar escollint, prenent opcions, prenent decisions. Opcions i decisions que ens poden allunyar de la llibertat i conduir-nos a llocs d’esclavitud.
És en moments d’aquests que Jesús ens fa la mateixa pregunta que als dotze : « Tu també em vols deixar ? »
Moments en els que ens deixem enlluernar pels ídols d’avui : el consumisme, l’individualisme, el poder ni que sigui petit… Aquests ídols que ens esclavitzen i ens assequen. Moments en els que ens desentenem dels altres tancant-los la porta de la solidaritat.  
Aquest allunyament és més probable quan deixem d’alimentar-nos de Jesús, quan no mengem la seva paraula, la seva vida. Ni que seguim complint, si ens allunyem dels preferits de Déu, del pròxim que està ferit al costat del camí, ens estem allunyant de Déu.
Al contrari, quan la nostra resposta és la de Pere, quan som capaços de dir : « Senyor, a qui aniríem ? », som capaços també de viure una mica a la manera de Jesús, de descobrir la llibertat que hi ha quan es viu donant-se als altres. Així ho van fer els deixebles, així ho han fet tants homes i dones que han intentat seguir Jesús donant-se als pobres, als infants, als malalts, a la gent gran, als exclosos i marginats… Així ho fan avui tants home i dones de diferents creences i conviccions donant-se als qui estan més necessitats, tant d’aliment material com d’aliment per a l’esperit.
Menjant el pa i bevent el vi li estem dient : « Senyor a qui aniríem ? només tu tens paraules de vida eterna » Combregant ens comprometem a seguir Jesús, a ser testimonis de la seva bona notícia, essent bona notícia per als qui ens envolten.
Amics, busquem aquest aliment més important, de la mateixa manera que busquem el pa de cada dia. Per la lectura de l’evangeli, per la pregària, per l’eucaristia, i també per la lectura dels signes dels temps, que se’ns donen en els esdeveniments de cada dia i en les persones que es creuen en el nostre camí. Amb aquest aliment sabrem trobar més fàcilment la manera concreta d’estimar, el camí que ens porta a la vida.

dimecres, 15 d’agost del 2018

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

20 diumenge durant l'any B
lectures
Continuem escoltant el discurs del pa de vida que Jesús fa després de la multiplicació dels pans i els peixos. Discurs que no és fàcil de comprendre pels seus auditors, que no saben situar-se en el nivell en el que Jesús parla.
La necessitat d’alimentar-se és una de les més importants per a un ésser vivent. Des del naixement fins a la mort, un ésser vivent necessita contínuament aquesta funció que el manté en vida. Els éssers humans hem trobat en aquesta funció biològica símbols importants per a la nostra vida més espiritual, més interior. I és en aquest nivell que Jesús se situa.
L’home, com ja va dir Jesús en una de les temptacions del desert, no viu només de pa. És cert que del pa no se’n pot passar, però l’home necessita d’altres aliments. Aliments que el mantinguin en vida, però no només la vida biològica, sinó la vida humana en totes les seves dimensions.
Sense arribar a la dimensió més religiosa, aquesta experiència ja la vivim en d’altres dimensions: la nostra dimensió intel·lectual, artística, musical... Necessitem llegir llibres, anar a un concert, escoltar música, contemplar una obra d’art, per tal de créixer en aquestes dimensions: el pa no ens és suficient per créixer humanament!
En les nostres relacions personals, d’amor, d’amistat: necessitem també alimentar-nos per fer-les créixer! I si no les alimentem, a poc a poc es moren, i perdem amics, amors, relacions familiars que es trenquen per manca d’aliment. És ben cert, l’aliment de l’home i de la dona és molt més que la dieta alimentària.
Més encara, l’aliment interior és més important que l’altre, seguint el pensament de Saint-Exupéry al petit príncep quan la guineu diu al príncep que allò que és important és invisible als ulls.
L’aliment important no el veiem; fins i tot quan comprem un llibre, o contemplem un quadre o escoltem música, el que és més important és invisible als ulls.
L’aliment que Jesús ens ofereix, que no és altre que la seva pròpia vida, el seu exemple, les seves paraules, els seus gestos, és un aliment invisible als ulls, per això és important.
És un aliment que ens dóna el secret de viure, el camí que ens condueix a l’eternitat. El seu aliment és camí, veritat i vida.
Com dirà Pere més endavant, quan molts l’abandonaran: “Senyor, a qui aniríem, només vós teniu paraules de vida eterna!”
Pere i els deixebles descobreixen en Jesús un aliment del que no podran passar-se’n. No en el sentit d’una droga de la que no te’n pots passar, sinó en el sentit d’un aliment que fa créixer, que humanitza, que dóna moments de felicitat inclús en els moments de dificultat i de desànim. D’un aliment que és com un tresor pel que ets capaç de vendre’t tota la resta.
És l’aliment amb el que han viscut tants homes i dones al llarg de més de 2000 anys que seguint l’exemple de Jesús han donat llurs vides en favor dels més pobres, dels malalts, dels vells, dels infants, dels moribunds, dels marginats, dels presoners.
Cadascú tenim els nostres models, els nostres “sants”. Tots ells s’han alimentat d’aquest pa de vida que és Jesús, han obert llurs cors al seu Esperit per tal de seguir-lo. Tots ells han trobat un camí de felicitat.
L’Eucaristia és el sagrament, és a dir el signe visible, d’aquest Déu que és tan proper de nosaltres i que ens estima fins a l’extrem.
Amb els nostres ulls veiem un tros de pa, una mica de vi. Però el nostre cor veu el que és essencial i que és invisible als ulls: Aquest amor de Déu que es fa visible a través dels homes i dones, que ha creat a la seva imatge, però que s’ha fet sobretot visible en l’home anomenat Jesús.
Menjant aquest pa i aquest vi rebem l’aliment que ens fa créixer, que ens humanitza, que ens fa feliços. No d’una manera màgica. Al regal de Déu hi cal la nostra resposta, el nostre compromís, la nostra acceptació. Cal que sapiguem posar en pràctica la paraula del Jesús que mengem, el seu evangeli d’amor.
Germanes i germans, busquem el nostre aliment interior com busquem el nostre pa de cada dia. Tinguem cura del nostre esperit tant o més que del nostre cos. L’aliment que Jesús ens dóna ens imanta per tal de caminar en una direcció, la que ens condueix vers Aquell que ens ha estimat el primer.

dimarts, 14 d’agost del 2018

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció Mare de Déu 2018
lectures
En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres.
Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra.
Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell.
Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i els homes. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.
L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.
I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.
La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.
Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.
Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.
Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.
Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu, una muntanya que avui pot ser el mar nostre on hi ha tants homes, dones i infants que arrisquen llurs vides a la recerca d’un món més just i més pacífic. Potser avui Maria aniria decidida amb un vaixell de salvament al seu encontre.
Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.