divendres, 27 de gener del 2012

Ensenyava amb autoritat

Mc 1, 21-28

Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup. Diria més, viure la vida, és millor viure-la en grup.
Jesús, amb els quatre, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i els dies de la passió.
Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs, i com a bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.
 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?
Evidentment no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dóna més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.
És també l’autoritat d’aquell que amb els seus gestos i les seves paraules ens dóna la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que em fa lliure, començant pel cor.
Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies, de les felicitats efímeres...
 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.
La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb una llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per caminar cap a l’home lliure, l’home per als altres. És Jesús mateix el qui amb la seva manera de fer ens indica el camí.
El camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar aquest camí, serem homes i dones lliures.
En resum: viure la vida i la fe en comunitat, intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, ser coherents, comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre, aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa.
En aquest diumenge en què, com els jueus, ens reunim per escoltar la paraula, pensem en si la nostra participació a l’eucaristia és més que assistir a un ritual. Si, com Jesús, l’escolta de la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, d’obscuritat, de pobresa, de malaltia i som capaços, en aquests temps que vivim en els que tants ho passen malament, de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.

dimecres, 18 de gener del 2012

Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes

Mc 1, 14-20

Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan i després d’haver estat temptat al desert.
El detonant sembla que sigui l’empresonament de Joan. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.
Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc són: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.
Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.
Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria.
Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?
Com ja veiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria està lligada al lloc on s’ha situat. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors de Galilea.
A ells com a nosaltres ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.
Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja conec Jesús”. Perquè no es tracta d’un coneixement estàtic, d’aprendre la seva vida, d’assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement interpersonal. DE la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc podem acabar de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.
Només d’aquesta manera serem capaços d’anunciar-lo als altres, no amb un discurs ben après, sinó a partir de la nostra vida. Perquè és de la vida que neix el testimoni personal. I el món d’avui el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que estiguin.
Ser pescadors d’homes no és fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraternal en què ho posaven tot en comú.
En aquesta setmana de pregària per la unitat dels cristians, cal que tots els qui ens diem cristians oblidem una mica les paraules, els discursos, la teologia... i que treballem més per  donar un bon testimoni que anunciï al món d’avui la Bona Notícia de què tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar, per fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

divendres, 13 de gener del 2012

Veniu i ho veureu

 
Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, i com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.
Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” a Jesús. Aquest inici doncs del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat al seu anunci i a la seva missió.
No anar sol, formar grup... És un element important en el cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals... Però de grups que en podríem anomenar de “vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.
No ens hem de limitar a dir que s’ha de ser cristià en grup, hem de dir que s’ha de ser ésser humà en grup. També el no creient necessita el grup. I també el cristià necessita un grup de vida.
On es fonamenta aquest grup que Jesús vol formar? En la vida: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”
No passen el dia en la sinagoga ni en el Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem que van fer durant aquell dia. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als Jueus del temps de Jesús. Aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.
El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.
L’inici, però, d’aquest camí està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava.
Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en l’anècdota, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat hauria de ser el mateix.
De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament?
El lloc principal on Jesús s’allotja deu ser un lloc de vida. Jesús l’hem de trobarem en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres,  hi ha també els esdeveniments. La nostra vida entesa així és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser eines que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo en la vida. Si la bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen d’aquesta vida, passen a ser una mena d’ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.
Celebrem l’eucaristia i lliguem-la amb la nostra vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús i què espera de nosaltres.

dimarts, 3 de gener del 2012

Passà pertot arreu fent el bé

Is 42, 1-4.6-7  Ac 10, 34-38  Mc 1, 7-11


El baptisme al Jordà devia ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa la seva terra, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en sintonia amb la crida a la conversió de Joan.
Jesús es posa a la fila, un de més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, entre els senzills, com ja li van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant-lo al Temple per ser circumcidat.  
 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”  
Jesús no accepta aquesta filiació per posar-se a sobre els altres, amb poder, tal com ho va fer l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li dóna poder, riquesa i superioritat.
La lectura d’Isaïes ens fa comprendre quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.
També la lectura dels Fets dels Apòstols sap resumir en ben poques paraules com Jesús va comprendre que havia de ser el fill estimat de Déu: “passà pertot arreu fent el bé”
Quantes vegades intentem explicar amb paraules complicades qui va ser Jesús. Amb quina senzillesa ens ho ha dit Pere: “fer el bé”.
Quan diem que volem seguir Jesús, ser els seus deixebles, pensem alguna vegada que fer el bé és seguir Jesús?  I que seguir Jesús potser és en primer lloc intentar fer el bé?
El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme.
Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà, però adreçada a nosaltres? “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”
 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?
Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, entre els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’escola. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixent, ser agraïts, demanar perdó... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt de respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.
Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta.
Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.
Que aquesta eucaristia que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.

El quart Rei Mag

Us faig a mans una versió d'una antiga tradició sobre un quart Rei Mag amb el nom d'Artaban.
Bona festa de Reis!

Hi va haver un quart rei mag sense tanta coneixença i nom com els altres Reis d’Orient. També va veure brillar l’estrella de Betlem, però sempre arribava tard als llocs on Jesús podia ser, perquè pobres i miserables no paraven de demanar-li ajuda.
Després de trenta-tres anys de seguir els passos de Jesús per Egipte, Galilea i Betània, el rei mag arribà a Jerusalem. Ja és massa tard, el nen s’ha convertit en un home i aquell dia mateix el crucifiquen. El rei havia comprat perles per a Jesucrist, però les havia venudes gairebé totes per ajudar a les persones que havia trobat pel camí. Només li havia sobrat una perla... però el Salvador ja era mort.
− He fracassat en la missió de la meva vida –pensa el rei mag.
Aleshores, sent una veu que li diu:
− Al contrari del que penses, tu m’has trobat durant tota la vida. Jo estava nu, i em vas vestir. Vaig tenir fam, i em vas donar menjar. Era a la presó, i em vas visitar. Jo era en tots els pobres del teu camí. Moltes gràcies per tants regals d’amor.



dilluns, 2 de gener del 2012

La seva alegria en veure l'estrella va ser immensa

Mt 2, 1-12


Darrera aquesta bonica història dels Mags hi ha molts missatges i significats. No és tan sols una història per divertir els infants; és un veritable tractat sobre el misteri de Nadal.
Uns Mags vinguts d’Orient; no són jueus, són pagans. Però pagans que busquen. Busquen els secrets de la creació, busquen el sentit de la història. Aquesta vocació de cercador està íntimament unida a l’ésser humà. Podríem inclús dir que és la diferència entre l’home i la resta de la creació: l’home busca, es posa preguntes, d’on vinc, qui sóc, on vaig?
Cada creença, cada religió, cada filosofia intenta donar resposta a aquestes preguntes fonamentals.
Però hem de reconèixer que el món d’avui sovint intenta apagar aquestes preguntes. No és important que l’home reflexioni, cal viure el present, cal consumir, cal divertir-se... S’amaga tot allò que ens crea interrogants: la malaltia, la mort...
 El relat dels Mags ens convidar a esdevenir buscadors, a preguntar-nos, a reflexionar... Com Maria que meditava en el seu cor els esdeveniments que li succeïen, com els Mags que escruten els signes del cel, cal que nosaltres meditem, busquem, escrutem.
 Un estel indica el camí que condueix a l’infant de Betlem. Déu posa davant nostre signes que ens condueixen allà on el Crist es fa present. No és en els llocs previstos: Jerusalem; sinó en els llocs imprevistos: un petit poble desconegut. El Crist és present allà on no l’esperàvem. Cal saber interpretar els signes dels temps, cal desplaçar-se allà on l’home és petit, pobre, malalt, desesperat. Cal saber canviar de camí. No hem de restar a Jerusalem, en les nostres cases confortables, en els nostres indrets segurs; cal anar a vegades lluny, cal aixecar-se, cal caminar vers els llocs on Déu passa, on el Crist se’ns fa present, en la part de darrera de les ciutats i de la història humana.
Els Mags aporten regals: or, encens i mirra. També nosaltres hem d’aportar els nostres regals: l’or de les nostres qualitats, del nostre treball, del nostre servei; l’encens de la nostra pregària, de la nostra capacitat de mirar endins, la mirra de la nostra donació, del nostre sacrifici.
Trobar el camí i saber actuar en favor d’aquell que és presència del Crist que sofreix, saber posar en pràctica el manament de l’amor cap als nostres germans i germanes que ens estan cridant.
La festa de l’Epifania completa el cicle de Nadal: Déu s’ha fet un de nosaltres, la llum ha vingut enmig nostre. Un “nostre” que abasta tots els pobles, races, cultures, religions. Déu s’ha manifestat a l’univers sencer. Ningú no és exclòs de l’amor salvador de Déu.
 I de la mateixa manera, tots estem convidats a comunicar aquesta llum en els nostres entorns, a comunicar esperança allà on quasi no en resta, a comunicar la pau allà on hi ha violència i odi, a socórrer aquells que estan patint dificultats de tota mena, avui especialment dificultats econòmiques.
Germanes, germans, l’eucaristia que celebrem és el sagrament de la presència de Déu enmig nostre. El pa i el vi no són els llocs on hauríem esperat trobar-nos amb Déu. Hi ha aliments més suculents i més rics. Déu ha volgut deixar-nos signes de pobresa i de senzillesa: un país petit, una noia, un pessebre, un infant, el pa, el vi...
Per fer-nos comprendre on l’hem de buscar, on el podem trobar. Que aquesta celebració de l’Epifania redreci els nostres camins i que siguem capaços de trobar aquells que ens condueixen a Déu i als altres.