Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i la Sang de Crist any A

lectures

Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat. 

Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia de la resta d’éssers vivents. El fet de menjar ens és sovint una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa. 

Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat i d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  

En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  

Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dona però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç, la nostra col·laboració.

El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dona, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengem. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.

En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.

 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria viva que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.

L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències, no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!

Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Santíssima Trinitat any A

lectures

Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.

El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com Déu Trinitat, Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes, de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint queda en la teoria i no arriba a la vida.

El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el “monolitisme”. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.

Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona, Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.

El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor creiem que té la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.

Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu. 

La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.

Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.

La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat un Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.

És aquest Déu el que s’ha fet carn en tantes persones que s’han donat de maneres diferents, arriscant la pròpia vida. És a quest Déu tri el que ens genera esperança més enllà de tantes incerteses, més enllà de la malaltia i de la mort que són tan a prop nostre. És l’Esperit del Déu tri, del Déu Amor, que ha bufat en els esperits de tot nosaltres i ens ha convidat a estimar, a acompanyar, a estar a prop dels qui més ho necessiten.

Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor. 

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any A

lectures

Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.

Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts.  

Aquest Esperit s’alia amb l’esperit dels deixebles perquè deixin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.

Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.

 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...

La primera lectura ha insistit sobre una característica important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.

Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...

Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.

És l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.

Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.

 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...

L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.

Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Ascensió del Senyor any A

lectures

Les lectures que acabem d’escoltar aprofundeixen en el significat de la festa de l’Ascensió que celebrem entre Pasqua i Pentecosta.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure el significat de la resurrecció de Jesús des de diferents angles. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. Celebrar-ho avui ens pot ajudar a refer nosaltres aquella experiència ni que sigui en un context tan diferent.

L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fonamentals de la vida de Jesús.

És per això que no hem de donar massa importància als detalls del relat, que utilitza un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència en l’experiència de Déu i de Jesucrist.

Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència real. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia... A vegades, aquell que és lluny físicament pot estar molt més a prop i present que algú amb qui convivim.  

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i d’altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per d’altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.

Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en camí.

Però l’Ascensió és sobretot una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i a aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei, amor... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, estimar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. En qualsevol acte d’amor, de compassió, de servei, Déu es fa present tant en el que estima com en el que necessita ser estimat. Tant en la metgessa o l’infermer com en el malalt.

I quan d’aquí una setmana celebrarem Pentecosta, recordarem que en qualsevol d’aquests actes és l’Esperit de Déu qui actua a través dels nostres esperits humans.  Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, ens ajudi a descobrir-lo, i faci de nosaltres testimonis del seu amor.

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

6 diumenge de Pasqua any A

lectures

Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert. Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.

És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.

“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare o del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que se’ls protegeixi.

Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de més dificultat, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.

Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. És deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, gratuït i generós i que no fa càlculs. L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort. 

La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents. Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més a Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és superficial.

Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions, també en l’Església.

Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i més abundants en gestos concrets que siguin coherents amb l’evangeli. 

Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent. Anem cap a ell per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.

Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens ajudi a ser testimonis del seu amor.

camí, veritat i vida

5 diumenge de Pasqua any A

lectures

Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin” A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior que a vegades tant ens manca? La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”

La vida humana es construeix sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i cada vegada menys. A on intentem trobar-la és en allò que és més profondament humà, especialment en el món de les nostres relacions. En elles  sempre ens movem entre la confiança i  la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. 

L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.

La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”. 

Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses? ¿Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?

Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”

Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que ens necessita. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí que hem de ser cristians.

L’església, aquest lloc on ara ens trobem, no és el lloc on som principalment cristians. És més aviat el lloc on fem una parada, on busquem les forces que ens manquen, la paraula que ens cal, la paraula de Déu i la de Jesús, és el lloc on celebrem i donem gràcies i on, en l’eucaristia, repetim el gest de Jesús de trencar el pa a trossos per recordar que la vida de Jesús va ser una vida feta a trossos per a tothom, i que nosaltres també hem de fer-nos a trossos per als altres, ser vida compartida amb la humanitat que Déu estima.

Tinguin vida i en tinguin a desdir

4 diumenge de Pasqua any A

lectures

La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.

És una imatge i una al·legoria que té com a centre Jesús. Jesús és el pastor, és cert, però per a poder ser pastor ha hagut de ser abans ovella. El Pare és el seu pastor. Des del primer moment el Fill ha escoltat la veu del Pare, per això el Pare dirà: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. L’anyell de Déu esdevé pastor, esdevé Mestre.  

Mestre i pastor d’unes ovelles que no són passives. Les ovelles, cadascú de nosaltres, hem d’escoltar, reconèixer la veu i seguir el pastor, el mestre. No es tracta doncs d’aquella imatge d’ovella que segueix el ramat sense pensar, sense dir res. 

El pastor de l’evangeli entra per la porta, el guarda li obre. La seva acció és transparent, no hi ha intencions enganyoses i amagades. Jesús és el net de cor per excel·lència, per això pot ensenyar, pot guiar. Perquè el que diu i el que fa són coherents. És un home en qui es pot confiar. Una confiança que esdevé fe.

La veu del pastor és al costat de moltes altres veus, que no són tan transparents. El pastor intenta educar les ovelles perquè siguin capaces de distingir, de discernir, de tenir criteri. D’aquesta manera podran pasturar lliurement, entrar i sortir del tancat i no caure en els paranys de les veus enganyoses.  

Què ens diu avui a nosaltres aquest evangeli? A qui hem d’imitar, a l’ovella o al pastor. Queda clar que a tots dos. Així com hem dit que Jesús per a nosaltres és pastor, però que també ha estat ovella, també nosaltres hem d’intentar ser, en primer lloc ovelles i en segon lloc pastors. 

D’alguna manera, l’ovella és el deixeble, el que escolta el seu mestre, el pastor és l’apòstol, l’enviat. El veritable seguidor de Jesús ha de ser deixeble i apòstol. Ha d’escoltar i ha de parlar. Les dues coses. El que només escolta, queda tancat sobre ell mateix, no posa en pràctica el que ha escoltat. I el que parla o actua sense haver escoltat, acaba perdent el sentit de la seva acció, per més bona que sigui.

Hem de començar, doncs, essent ovelles, deixar-nos modelar pel pastor que és Jesús, i per tots els pastors que parlen com Jesús. Escoltar, reconèixer les seves veus, saber discernir la veu de Déu de tantes veus que ens eixorden i que ens esclavitzen. Veus d’individualisme, de consumisme, d’egoisme, de xenofòbia, que ens conviden a posar-nos al centre i que ens fans sords i cecs a la veu de Déu i dels preferits de Déu.

Hem d’acabar essent pastors, mestres, educadors, portaveus de la veu de Déu, que ajuden els altres a discernir entre les veus diverses, i que ho fan amb el seu testimoni transparent i net, sense males intencions, pensant sempre en el bé dels altres. 

Ser homes i dones que donen vida, una vida abundant i de qualitat, i que donen la pròpia vida pels altres.

La vida de Jesús, feta a trossos per a tothom, segueix avui donant vida a desdir. Homes i dones pertot arreu viuen oberts als altres, són pastors per als altres.

Que l’eucaristia sigui aquell aliment, aquell pasturatge, que faci de nosaltres ovelles fidels i pastors eficaços.

Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

3 diumenge de Pasqua any A

lectures

L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emmaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual els va canviar radicalment.  Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí, la foscor en llum.

Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Moltes vegades som deixebles que caminem cap a Emmaús! 

Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes de futur, que ens indiqui camins, que ens il·lumini.

Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús. Vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat per la vida fent el bé, estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un malfactor. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té sempre la darrera paraula.

Com va ser la trobada que els va fer anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la foscor a la llum? Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven d’ell. Es feien preguntes: com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.

Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que, de fet, segueix a un gest anterior dels dos deixebles, i que hi té molta relació: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor. 

I així com els deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que els diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, donen pas a  petites llums d’esperança. 

El gest de Jesús confirma als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest de tantes dones i homes que en tantes situacions de dolor i dificultat donen la mà, comparteixen, escolten, acompanyen, es posen al servei dels que més ho necessiten.

 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit, per anunciar el que havien viscut. Cal que en la nostra vida no hi hagi només camins cap a Emmaús, cal que hi hagi camins cap a Jerusalem, camins on compartim, on estimem.  

Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la malaltia  i la mort.

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua 2023

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians... Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!

El primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus. Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar, una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...

Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. Quantes vegades davant la guerra d’Ucraïna i totes les altres guerres, davant d’un terratrèmol com el de Turquia i Síria no hem comprès el sentit de tantes morts. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.

La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”

Jesús ressuscitat ve enmig dels deixebles que tenen por per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.

Tota la violència de la història humana, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.

La natura que a vegades té camins que tampoc comprenem, amb les catàstrofes, la malaltia i la mort, també deixarà lloc a la pau que ve de Déu, 

Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig del món d’avui perquè siguem instruments de pau i de solidaritat.

Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns. 

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.

Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Avui compartir vol dir sentir-nos agermanats i solidaris amb tota la humanitat. Solidaris especialment dels que es troben més desemparats. 

En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes. 

Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”. 

Cal que siguem avui testimonis per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.

Amics, estem reunits aquest diumenge, vuit dies després de Pasqua. Jesús ens envia, Jesús ens dona el seu alè, Jesús se’ns dona per tal que puguem caminar sense por, amb alegria, anunciant malgrat tot la bona notícia de Pasqua!

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2023

lectures

El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts. 

Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles, havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.

L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. La més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”. 

És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. La bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc, Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.

Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber interpretar els signes dels temps, que no sempre són bona notícia, que sovint són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé. 

Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.

En la continuació del realat de Joan, Jesús parla amb Maria, però ella no sap que és Jesús. És aleshores quan Jesús la crida pel seu nom, amb la mateixa tendresa que posava a la seva veu quan caminaven per Galilea: «Maria!». Ella es torna ràpida: «Rabbuní, Mestre».

Maria es troba amb el Ressuscitat quan se sent cridada personalment per ell. És així. Jesús se'ns revela ple de vida, quan ens sentim cridats pel nostre propi nom i escoltem la invitació que ens fa a cadascú. És aleshores quan la nostra fe creix.

Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades, d’un sepulcre buit. Qui ens donarà les forces necessàries per no defallir? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que ens ajuda a mirar endavant, a descobrir enmig de tantes males notícies, petites bones notícies que ens parlen de solidaritat, servei, perdó, acompanyament, justícia.  Petites bones notícies que esdevenen cada dia pertot arreu, petites històries de les que podríem ser protagonistes si ens deixem conduir per l’Esperit que celebrarem el dia de Pentecosta, al final del temps pasqual que avui hem començat.

Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat, anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.

No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran

Vetlla Pasqual any A

lectures

No hem de contemplar el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, com una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.

Per això, la celebració que fem avui de la resurrecció de Jesús, l’expressem amb signes que ens ajudin a pujar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per fer-nos veure que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més difícils de comprendre de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.

Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, Palestina, en un curt moment de la història.

La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els éssers humans, totes les nacions. Les altres històries humanes estan limitades en el temps i en l’espai. Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs, donant-los sentit.

Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un futur esperançat..

I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més difícils de comprendre de la vida de Jesús, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.

Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.

Il·lumina també les foscors de la humanitat,  la violència i la mort a Ucraïna, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, les dificultats econòmiques que passen moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.

Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, tal com vèiem ahir escoltant la passió. 

I avui també, enmig de la foscor hi trobem persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança. 

 La llum del ciri pasqual, que simbolitza la llum del ressuscitat, no ens parla de la llum de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia... El que Jesús ens va ensenyar amb la seva vida, mort i resurrecció és que aquesta llum és l’amor. És estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum... El qui odia el seu germà està en la foscor”.

L’eucaristia expressa més que cap altre sagrament el misteri pasqual.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui. Són aliment que se’ns dona avui perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. 

L’eucaristia ens envia a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet més evident que mai. L’àngel del Senyor ens diu, com a les dones, que deixem els llocs de rutina, de comoditat egoista, de fe apagada i que anem sense por a Galilea, allà on va néixer la vocació dels deixebles, allà on va néixer la nostra vocació, allà on hi ha la frescor i l’alegria de l’evangeli. Anar a Galilea pot significar anar a les perifèries de la humanitat, als llocs de pobresa, desànim, tristesa, solitud, on hi ha homes i dones que esperen de nosaltres ajuda, acolliment, companyia, alegria. 

Siguem agosarats, valents, no tinguem por. Com els primers cristians obrim portes i finestres, proclamem pertot arreu, sobretot amb els fets, que el Crist ha ressuscitat, que l’amor ha vençut la mort!

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2023

lectures

La passió de Jesús és un acte de contemplació i escolta silenciosa, on segurament les paraules sobren una mica, semblantment al que passa davant qualsevol altra mort. Una contemplació i un silenci que no són indiferència. Al contrari, són implicació i proximitat davant d’un fet dolorós i que costa de comprendre. Totes les morts fora del moment en què tocaria ens provoquen aquesta reacció. No saber què dir, i en alguns casos revoltar-nos i buscar algun culpable, que a vegades pensem que és Déu mateix.

Quan intentem donar respostes a les preguntes que ens posem, correm el risc de parlar vanament, com els amics de Job. Cal en un primer moment aquest silenci, aquesta contemplació que ens pot conduir no tant a tenir respostes  com a replantejar la nostra vida a la llum de la fragilitat que la mort manifesta. Com hem de viure a partir d’ara, com podem viure amb més sentit.

De quina manera la mort de Jesús, que va succeir fa tant de temps, que hem escoltat tantes vegades, pot afectar la nostra vida, pot commoure’ns encara avui: Quan en ella hi contemplem, hi resumim, tota la passió del nostre món d’avui. Quan en ella hi veiem totes les morts que no toquen dels nostres dies. Quan hi veiem tots els homes, dones, infants i adults que han mort aquest darrer any a Ucraïna, o que han mort fa un mes a la mediterrània perquè la barcassa que els portava a Europa ha naufragat, quan hi veiem els morts en enfrontaments entre palestins i israelites, quan hi veiem les dues bessones que no troben altra sortida que llençar-se d’un tercer pis amb només dotze anys. Quan hi veiem els milers de morts a Turquia i Síria per un sisme. Quan hi veiem les morts diàries en els països pobres a causa de la fam o de malalties endèmiques...

Només si contemplem la passió i la mort de Jesús amb ulls actuals, el nostre cor serà capaç de fer-nos moure, serem misericordiosos amb els qui ens envolten, els que són ben a prop nostre i també participen de la passió del món. 

Ser misericordiós és deixar-se commoure i fer créixer   sentiments de compassió i de tendresa, de pau i de perdó, deixant de banda sentiments d’odi, de venjança, de violència, de menyspreu, d’indiferència cap als altres.

Només així serem instruments del Regne de justícia i veritat, llibertat i amor, el regne que Jesús va anunciar i que és Bona Notícia també avui.

Avui farem una llarga pregària pel món sencer. Intentem que no sigui una pregària rutinària, sinó una pregària que ens compromet, que ens fa aixecar i anar cap als altres, perquè és anant cap als altres, que ens creuarem amb el Déu que es deixa trobar en els petits, en els marginats, en els malalts, en aquells que no compten per ningú.

I que l’adoració de la creu no sigui tampoc una rutina, que en ella adorem també la creu del món i tots aquells que avui són crucificats  i que són els preferits de Déu.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2023

lectures

El gest de Jesús de rentar els peus als deixebles és ben significatiu. En el seu temps era habitual rentar els peus a algú que arribava a una casa. Era un gest d’acolliment, però al mateix temps era una manera d’alleujar el cansament d’aquell que havia segurament caminat un bon tros. 

Evidentment, no era el senyor de la casa qui ho feia, eren els servidors o els esclaus els qui ho realitzaven en nom d’ell. El gest de Jesús va ser provocador. La reacció de Pere ens ho fa palès. 

En aquell sopar de comiat, tots els gestos de Jesús esdevenen com un testament per aquells que l’havien seguit fins al final.  Són indicacions per al seu camí sense Jesús. Els tres gestos, trencar el pa, vessar el vi i rentar els peus van en la mateixa línia: servei, acolliment, donació, amor generós i sense fronteres.

Així ho van comprendre els deixebles, així ho van comprendre els primers cristians, així ho hauríem de comprendre nosaltres que volem seguir Jesús. Per això repetim el gest del pa i del vi cada vegada que celebrem l’eucaristia. No com un ritual ni com una tradició mil·lenària. Més aviat ens alimentem d’un pa que unint-nos més a Jesús fa que la nostra vida sigui també una vida donada, al servei dels altres. 

El dijous sant uneix el tercer gest, el de rentar els peus, als gestos del pa i el vi. De manera que tots tres gestos són eucarístics. I si el pa ens parla de la vida donada, trencada, compartida, el vi ens parla d’una donació sense reserves, fins al final, el rentar els peus ens insisteix en el servei i també en l’acolliment.

Un servei i un acolliment que aquest any 2023 segueix posant en qüestió la manera d’actuar de l’Europa d’arrels cristianes davant els immigrants i els refugiats que truquen a les seves portes, especialment quan els que truquen a la porta son d’altres races o cultures. De quina manera repetim el gest de Jesús de rentar els seus peus cansats i ferits després de llargs camins recorreguts fugint de la fam i de la guerra. 

De quina manera rentem els peus d’aquelles famílies que a Catalunya no tenen prou diners per pagar totes les despeses necessàries per a una vida digna, que han d’anar a demanar aliments i roba a Càritas, beques-menjador als ajuntaments, ajuda per pagar factures de lloguer, aigua i electricitat. 

De quina manera rentem els peus als nostres malalts, a la gent gran que viu en soledat, als qui són a la presó, als qui no troben sentit a la seva vida, en ocasions, com hem vist darrerament, a edats molt joves.

De quina manera rentem els peus als nostres familiars, fills, pares, parella, germans o germanes de comunitat.

Aquest Dijous Sant podria ser un “kairós”, un temps oportú, per replantejar les nostres relacions interpersonals, el nostre esperit de servei, la manera com concretem amb fets i no amb paraules el manament d’estimar. Estimar com Jesús va estimar, que vol dir amb un amor generós i gratuït, que va més enllà dels càlculs i del que semblaria raonable, un amor sense fronteres, que no s’atura en el cercle dels amics, dels qui pensen com jo, dels qui em cauen bé.  

Els gestos que Jesús va deixar el dijous sant no eren gestos buits o per fer bonic. Prèviament hi ha una vida, la vida de Jesús. Avui repetirem el gest del pa i del vi. Fem que no siguin gestos buits o per fer bonic. Que aterrin a la nostra vida, que l’il·luminin fent créixer l’acolliment, el servei, la donació. Que siguin un aliment que ens compromet a avançar en el seguiment de Jesús.

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Diumenge de Rams any A

lectures

La festa d’avui, portal de la Setmana Santa, ens parla en primer lloc d’una història humana, la història humana de Jesús. Una història al costat de totes les històries humanes, també de les nostres. 

Història d’èxit, la de l’entrada de Jerusalem, història d’aparent fracàs, la de la creu. Com tantes històries humanes, també les nostres, on experimentem l’èxit i el fracàs, la joia i la tristor, la vida i la mort.

Qualsevol dia, si llegim el que passa al voltant nostre, hi llegim malauradament, i de manera destacada, històries de mort.  

Guerres i violència a Ucraïna, Palestina, Israel, Iemen... morts al mediterrani...  Sisme a Turquia i Síria... Quantes morts aparentment innecessàries.  

Però sense anar tan lluny, morts de gènere que ens colpeixen ben sovint.  Suïcidis de persones tan joves. I després, morts que, de tan habituals, ja no surten als diaris. Morts degudes a malalties cròniques a països del Tercer Món com el paludisme, el tifus, el còlera, la desnutrició. Històries de mort com la història que hem escoltat, la de Jesús a la creu.

Les celebracions que farem aquests dies ens parlen d’aquesta història, però no amb la intenció d’enfonsar-nos-hi, de pensar que no hi ha res a fer, que l’home serà sempre així.

Les celebracions d’aquests dies ens volen fer descobrir que enmig de tanta foscor hi ha llum, que enmig de tant d’odi hi ha amor, que enmig de tan egoisme hi ha generositat.

Semblant a la generositat de l’home del qui no se’ns diu ni el nom, però que deixa el seu ase perquè Jesús el necessita.

Semblant a la del propietari de la casa del darrer sopar que l’ofereix per acollir Jesús i els deixebles.

Semblant a l’actitud de Simó de Cirene, que, més o menys obligat, ajuda a dur la creu.

Semblant a l’actitud valenta de les dones que acompanyen Jesús fins al final, i també a la de Josep d’Arimatea que es compromet per oferir un sepulcre digne.

Enmig d’aquesta història d’injustícia, de violència i de mort que és la passió de Jesús, hi trobem aquestes petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió és un exercici d’esperança que ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal, la de cada dia.

Una esperança que no ens allunya d’aquest món, sinó que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda... envers aquells que avui viuen la passió en la pròpia carn.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure-la amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat.  

Que aquesta eucaristia sigui el començament d’uns dies de Setmana Santa i d’una festa de Pasqua en els que Jesús ens pugui dir: “Faré el sopar pasqual a casa teva” i que posem a disposició seva la casa de la nostra vida, una vida amb esperança i amor.

si haguéssiu estat aquí

5 diumenge de Quaresma any A

lectures

Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.

Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dona una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement, compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.

Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.

Aquesta afirmació podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.

En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que la rescata dels seus límits, de la fragilitat.

L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de tants conflictes bèl·lics, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de malalties que no controlem, morts joves. Totes elles són difícils de comprendre.

I hi hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els nostres amics...  

També Jesús viu aquesta experiència de fragilitat amb el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.

Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguessis estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessitem?”

També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’has abandonat?”

Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi cap la confiança. Fer confiança a Jesús, que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.

I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que l’amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”

Aquest és el missatge de Jesús que ens permet travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida la que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.

Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”

Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten. 

A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.

Qui és, Senyor, perquè hi pugui creure

4 diumenge de Quaresma any A

lectures

Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquests diumenges servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme. 

Un d’aquests símbols és el  de la llum, que en  la Vetlla Pasqual té una gran presència en tota la celebració.

Que n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat. 

El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des de l’experiència de la llum material, exterior, física, a la de la llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum material, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix la llum interior que el fa creure en Ell.

En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”

Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”

I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus. 

Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor? En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”

Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.

També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, dels misteris de l’existència... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’Església...

Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.

És per això que sant Joan, en la seva primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dona. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”

El text és ben clar. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.

Els fariseus eren a la foscor, eren cecs, perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat vers el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei. La seva “saviesa” superficial els condueix a no estimar, a excloure, a discriminar.

I avui, dos mil anys després, hem escoltat prou l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al damunt el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església o de la societat aquell que sembla que s’ha desviat de la norma, o aquell que no té els papers en regla?  

 Amics, demanem a Jesús que guareixi la nostra ceguesa, la que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí, i que faci de nosaltres instruments de comunió i no d’exclusió.

Si sabessis què vol donar-te Déu

3 diumenge de Quaresma any A

lectures

De l’origen històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells aprofundeix en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.

L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ens ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.

Però en primer lloc escoltem  una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.

El clima que s’estableix al voltant del pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de condemna. Fins i tot entre els cristians. Mirem i escoltem Jesús per millorar les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.

 El diàleg de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat prou l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.

Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop. 

En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en esperit i en veritat”.

El tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita   aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua. De la que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. 

Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?

Nosaltres cristians sabem on buscar, però sovint no ho fem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és un camí que podem seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.

Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que ens dona força i llum per buscar i seguir el camí que Jesús ha obert per a nosaltres.