Feu tot el que ell us digui

Mare de Déu de la Mercè 2023

lectures

Aquest diumenge, a Barcelona, celebrem la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, i en aquesta advocació de la Mercè, alliberadora dels captius.

Coincideix amb la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat,, amb el lema: “Lliures d’escollir si migrar o quedar-se.

Captivitats, migrants, refugiats, realitats ben actuals. En primer lloc, les captivitats, això ens afecta a tots. Tots som captius en algun aspecte de la nostra vida. Ja no es tracta només de les captivitats físiques dels esclaus, que en noves formes són ben presents també avui, en persones que tenen treballs que s’apropen molt al treball dels esclaus d’altres temps.

Es tracta també de les captivitats interiors. De què som esclaus? Quins aspectes de les nostres vides ens esclavitzen, no els podem dominar, no en som els amos. A cadascú de mirar dins seu. Moltes vegades no en som conscients, moltes vegades són els altres que ho veuen. 

No només les drogues convencionals creen addiccions, hi ha d’altres addiccions ben actuals lligades amb les tecnologies.

I tants que sense culpa seva son esclaus, maltractats, empresonats, espoliats dels seus béns i de la seva dignitat de persones.

Entre aquests darrers migrants i refugiats que viuen situacions d’esclavatge aprofitant-se de la seva vulnerabilitat, de la seva manca de papers.

En la primera lectura Jeremies, diu que Déu trencarà els jous, desfarà els lligams als estrangers. Els llibres dels profetes estan plens de clams a favor del estrangers, recordant als israelites que ells van ser estrangers i esclaus a Egipte.

Aquests clams els hem de fer nostres, mirant d’una manera diferent als migrants i refugiats, que viuen amb nosaltres. 

El relat de les noces de Canà està ple de significats. Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla d’amor humà, d’alegria, de festa. Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. És cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses i dificultats. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  

La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significat. 

Maria està atenta a les necessitats del altres, en aquest cas al problema que es presenta en aquell casament. És ells qui ens dona la clau per saber com hem d’actuar. Ens diu: “Feu tot el que ell us digui”. 

És a dir, saber retornar a Jesús i a l’evangeli. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. Encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor.  I pensant en la celebració d’avui, obrir les nostres vides als qui viuen en captivitat no volguda, als refugiats i als migrants.

Demanem a la Mare de Déu que ens protegeixi a tots, que ens alliberi dels nostres esclavatges.

Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir un Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

25 diumenge durant l'any A

lectures

“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”. No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.

Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Un amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dones, tant et dono”; un amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.

L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...

Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els refugiats, els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?

L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el du a l’hostal i paga totes les despeses. 

És l’amor del propietari de la paràbola d’avui, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.

És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.

El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dona el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.

En els temps actuals, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. En definitiva, un esperit solidari.

Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.

 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.        

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

24 diumenge durant l'any A

lectures

Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó: Estimar els enemics, parar l’altra galta... Són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”

Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.

La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs i de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen el perdó sobreabundant i generós que hauria de fer reaccionar el qui l’ha rebut. 

El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com el servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   

El perdó és un dels elements essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  Però si som sincers, tots sabem que el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.

Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut, situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!

I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets dolorosos que han ocorregut en un temps més o menys llunyà.  

I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants.    

Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que el practiquem. Començant per deixar de dir i de pensar aquelles idees tan corrents que diuen que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat. 

Si per Jesús perdonar és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... hem de creure que perdonar fa feliç. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens donen felicitat. Un sacerdot francès del segle XIX va escriure: “Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona.”

Cada vegada que celebrem l’eucaristia, quan diem el parenostre, demanem perdó i ens comprometem a perdonar. Que les paraules que diem i els gestos que fem no siguin buits, que els sapiguem posar en pràctica en la nostra vida.

Estimar és tota la Llei

23 diumenge durant l'any A

lectures

“Estimar és tota la Llei” Pau resumeix l’evangeli en aquesta frase. No és ell qui l’ha inventat. És Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.

És cert que aquestes paraules: “amor, estimar” a vegades es banalitzen i moltes vegades es queden en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”

Per evitar de banalitzar o devaluar l’amor, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. L’amor de Jesús és un amor universal, sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé, que és proper o que pensa com nosaltres. 

Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics per a Jesús no són un impediment perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fan goig de veure, que fins i tot són desagradables.

 L’amor de Jesús és un amor que perdona, deixa a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, per tal de restablir aquella relació de germà que em permet estimar.

Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres. 

Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intenta ajudar-lo. Sense l’esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre ull. Amb molta humilitat. Moltes vegades diem: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar” Jesús ens convida a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”.

Aquesta manera de fer, esperançada, també l’hem d’aplicar al món que ens envolta. Sovint ens diem: “Aquest món sempre serà així, sempre hi haurà guerres, sempre hi haurà fam, sempre hi haurà terrorisme”. I creuem els braços. Jesús ens diu: El món pot canviar, pot avançar. 

Ho vam veure en el temps de pandèmia, en el que sorgien tants gestos de solidaritat i de generositat enmig de la mort i de la malaltia, i ho veiem al nostre voltant, amb tants gestos senzills de solidaritat allà on hi ha pobresa.

I nosaltres podem contribuir a aquest món millor construint, dins la nostra família, dins la nostra ciutat, també al nostre país, relacions més humanes, més pacífiques, més respectuoses, més fraternes.

Finalment Jesús ens diu de no anar sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos i donar-nos llum. No visquem la nostra fe sols, fem-ho en comunitat. 

Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a créixer en l’amor.

Fuig d’aquí Satanàs!

22 diumenge durant l'any A

lectures

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Una temptació que molt sovint deriva en abús, corrupció, violència. 

Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent. 

La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics. No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.

Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el vol fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.

És la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació, que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.

 

És la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot. Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.

Jesús, en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una correcta professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.

Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor, sabent que el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.

Jesús diu a Pere, en una traducció més literal que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”. 

Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.

Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dona sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.

Jesús ens dona les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor. 

És només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi. El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.

Qui dieu que sóc?

21 diumenge durant l'any A

lectures

L’episodi de Cesarea de Felip és com una frontissa  en els evangelis sinòptics. El moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una pregunta fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze. 

Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els situa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vida. És viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de viure, una manera de relacionar-se amb Déu (com a pare) i amb els altres (com a germans). 

És escoltar, sí, però per viure. El que els deixebles havien après fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un llibre, era per posar-ho en pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu. 

Per això, el que ara és important en aquesta trobada a Cesarea de Felip és saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt és al centre del seu viure i si estan disposats a seguir-lo.

La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà, després de la mort i resurrecció, als quatre punts de l’horitzó per anunciar la bona notícia. Jesús no serà algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el camí, la veritat i la vida.

 Aquest camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres.

Els deixebles, amb el seu testimoni,  ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”

I com els deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa al catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.

Un esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt d’ajudar-los quan ens necessitin.

Un esperit que ens fa misericordiosos i compassius, sobretot cap als qui són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...

Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop o lluny, truquen a la nostra porta. 

 Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dona la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesús.

Dona, quina fe que tens!

20 diumenge durant l'any A

lectures

La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, ens pot semblar una mica dura i desconcertant en boca de Jesús. La imatge que ens hem fet d’ell sembla que no lligui amb paraules com aquestes.

L’evangeli de Mateu és, dels quatre evangelis, el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  

No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  

Hi ha però en el relat una altra frase que és molt més important: “Dona, quina fe que tens!”

La fe, la confiança, en l’evangeli són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.

En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que ens porta a estimar.

Nosaltres, avui, som testimonis d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist i fer-li confiança.

Per això Jesús, avui, ens demana sobretot això que lloa en la dona cananea: Ens demana fe, confiança. És amb fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, l’esperit que va guiar la seva vida i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, solidaritat, acolliment, preocupació pels altres.

El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli de Mateu, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que venen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent feines que a nosaltres no ens agrada fer.

Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.

No oblidem avui els països del Tercer Món que mengen les engrunes de la nostra taula, i també els països que viuen el flagell de la guerra i la violència.

Però no oblidem tampoc els qui avui, a casa nostra, mengen les engrunes de la nostra taula. Els qui tenen més dificultats perquè no tenen un habitatge digne, un sou suficient, un accés a l’escola en condicions semblants a les dels altres infants i joves que tenen els mitjans suficients.

Celebrem l’Eucaristia, que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor concret i solidari. 

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció Mare de Déu 2023

lectures

En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres. Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra...

Pensar així és ben lluny del que Jesús ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell. 

Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i la humanitat. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.

L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.

I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als altres.

La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.

Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.

Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.

Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.

Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap als que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu.

Mirant Maria, cal que anem decididament a fer costat als que passen més dificultats, començant pels que són a prop nostre. Fer-los costat com Maria fa costat a Elisabet.

Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.

No tingueu por, que sóc jo

19 diumenge durant l'any A

lectures

En el passatge que precedeix al que acabem d’escoltar   Jesús alimenta la multitud que l’escolta. Els convida a compartir el poc o molt que tenen amb els que no tenen res. Però és també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar. 

Després de la multiplicació Jesús es retira. Diu als deixebles d’anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.  

Hem escoltat què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».

El relat evangèlic, més enllà dels fets, ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació amb Déu i amb Jesús.

Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.

Ho hem vist a la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present. 

Quantes vegades deixem Déu passar de llarg! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida sense que el veiem.

Què necessitem per descobrir la seva presència? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que necessita un temps de silenci per escoltar la veu del Pare.

Per escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.  Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten: atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, soledat, esclavatge de qualsevol mena, violència, problemes de família, desànims, etc. 

La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats sobre nosaltres mateixos, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.

Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni la capacitat d’escoltar que Jesús tenia, la compassió i solidaritat davant el sofriment, la confiança que va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ?», però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».

I que en les situacions on el vent és contrari i sembla que ens enfonsem escoltem les paraules de Jesús: “No tingueu por, que soc jo” i el descobrim en tots els gestos d’amor i solidaritat que pertot arreu neixen.

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.

Que n’estem bé aquí dalt

Transfiguració del Senyor any A

lectures

«Que n’estem de bé aquí dalt!”: Aquesta frase expressa molt bé el sentit de la festa que celebrem aquest  diumenge, la festa de la Transfiguració.

L’altre frase important és la de la veu que surt del núvol: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”, les mateixes paraules que surten del cel en un altre moment important de la vida de Jesús, el baptisme al Jordà, el moment on Jesús comença la seva missió. Jesús pren consciència d’aquesta filiació divina. La seva missió ha de consistir en desenvolupar aquesta filiació. Les temptacions del desert l’ajuden a descobrir de quina manera ha de ser Fill de Déu: No a través dels miracles fàcils i egoistes, no a través del poder polític, no a través de gestos espectaculars. Jesús serà fill a través del servei als petits, als pobres, als malalts, als pecadors... Jesús serà fill en la discreció, la donació sense reserves, l’amor sense fronteres.

Viure així li portarà ben aviat incomprensió i rebuig. De part dels escribes i dels fariseus, de part de la gent del seu poble, fins i tot de la seva família, i encara incomprensió de part dels seus deixebles.

Quan comença a encarar l’ultima etapa de la seva missió, quan s’encamina decididament a Jerusalem, quan entreveu el que allà succeirà, s’esdevé aquest episodi de la Transfiguració. No només ell passarà per la dificultat, per l’abaixament; també els seus deixebles hauran de contemplar com aquell en qui han posat la seva confiança mor com un bandit en un dels pitjors suplicis de l’època, la crucifixió.

Pere, Joan i Jaume tenen uns moments de llum, de benestar, de veure les coses més clares: « Que n’estem de bé aquí dalt!” Aquesta experiència, segurament, els ajudarà a travessar la creu per arribar a la resurrecció.

L’experiència dels deixebles de maneres diferents també l’experimentem nosaltres. Qui no ha dit alguna vegada una frase semblant a la de Pere: « Que n’estem de bé aquí dalt!”

En les nostres vides hi ha moments de transfiguració. No només en la nostra vida de fe, també en la nostra vida humana. Hi ha moments en els que ens sentim bé i que ens ajuden a il·luminar els altres moments més obscurs, més dolorosos...

És evident que hi ha diferents maneres de sentir-nos bé, hi ha diferents qualitats. A vegades busquem sentir-nos bé a través dels béns materials: d’un bon cotxe, una casa a la muntanya, un partit de futbol... És natural i no són condemnables aquests petits plaers. 

Però l’evangeli ens pot ajudar a avaluar-los. Quan aquests “bons moments” ens tanquen sobre nosaltres mateixos, ens allunyen o ens enemisten amb els altres, quan són plaers massa fugissers i immediats, són “bons moments” que es cremen com encenalls i que no ens ajuden massa a créixer.

En la vida de Jesús hi havia bon moments molt arran de terra: Li agradava compartir la taula, però segurament no tan pel plaer de menjar o de beure, com pel plaer d’apropar-se dels altres, de viure l’amistat i la fraternitat, d’ajudar amb una paraula que acull o que consola.

Els bons moments que ens obren als altres són l’entrenament dels bons moments que ens obren a Déu. Hem d’aprofitar les petites coses de la vida quotidiana que ens ajuden a estimar: el somriure, l’agraïment, el demanar perdó, el perdonar... Són temps de transfiguració que ens ajudaran, com als deixebles, a travessar el desert, la nit, el dolor.

Hi ha també bons moments en la dimensió més espiritual: uns dies de recés, de desert, un temps de pregària, una celebració de la fe, una eucaristia... Poden ser moments on també diguem: « Que n’estem de bé aquí dalt!”, a condició que no oblidem que hem de tornar a baixar a la plana, allà on són els nostres germans, per tal que el que hem viscut allà dalt h0o puguem encomanar, no amb grans discursos, sinó sobretot amb una vida transfigurada pel que allà dalt hem vist i hem sentit.

Germanes i germans, que bé estaria si quan celebrem l’eucaristia, de tant en tant poguéssim dir « Que n’estem de bé aquí”. No depèn només d’uns cants bonics o d’un gran sermó. Depèn sobretot de l’actitud interior de cada un dels participants, de sentir-se més actor que espectador, de posar sobre l’altar les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres tristeses i les nostres angoixes, per deixar-les tocar i transfigurar per l’Esperit de Déu.

Que aquesta festa de la Transfiguració ens apropi de Déu i al mateix temps dels nostres germans.

Ven tot el que té i compra el camp

17 diumenge durant l'any A

lectures

Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: El qui troba alguna cosa important és capaç de canviar radicalment la vida.

Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.

Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.

La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem començar a viure ja aquí, amb l’esperança que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.

Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer la mateixa experiència: trobar aquest Déu amorós, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.

Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina. 

Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem  que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.

En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els Mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.

Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres coses poc importants.

L’actitud del rei Salomó és aclaridora: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.

Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.

L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dona felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor, d’incomprensió i de desagraïment.

És també l’experiència que va tenir Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar. 

Que l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal d’avançar malgrat les dificultats.

Qui tingui orelles, que ho senti

lectures

El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.

Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull. 

Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.

La tendència al pessimisme, a pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible. Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...

Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina... Veiem el jull de la malaltia, de la mort i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.

I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!

Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua sinó una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.

Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos.  

És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent. És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics. 

Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres els mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.

Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.

Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

15 diumenge durant l'any A

lectures

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli. Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens arriba com si tinguéssim una línia directa amb Ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. És reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. És dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que la paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment dona fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de cura del planeta, de perdó...

El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres i a través nostre.

En la paràbola no ens hem de veure representats només en la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.

 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dona fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dona fruit en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit. La nostra vida és això: la d’un sembrador que llença llavors. Ben segur que algunes d’elles donaran fruits.

Germanes, germans, l’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

14 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació. En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha donat fruit. Però no ha donat fruit en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració. 

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem de la senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos com els infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes. Cansats i afeixugats per la malaltia i la mort.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda i és també un farcell que ens afeixuga. 

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat...  

Ser senzill és mirar amb ulls nets i sense prejudicis l’altre, qualsevol altre. Fer fora qualsevol actitud racista o xenòfoba. Descobrir en l’altre un germà, una germana.

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Aprofitem-la.

Qui doni un vas d’aigua fresca...

13 diumenge durant l'any A

lectures

Continuem escoltant consells que Jesús dona als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber què vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts., estimar Jesús és estimar com Jesús. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres, generós i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles.  

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que busquem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui degut a les crisis econòmiques i socials s’han quedat sense feina, triguen a rebre els ajuts per viure amb dignitat i han hagut de fer cua per cercar aliments. En definitiva els qui no saben quin  serà el seu futur.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Davant totes aquestes situacions, hem d’obrir bé els ulls i les orelles per ser portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Però també posem-nos al costat de tots els qui tenen fam i set de justícia i reclamen canvis per construir una societat més justa i solidària, on hi hagi menys desigualtats i menys pobresa. Una societat també on el racisme no hi tingui lloc.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre a apropar el seu Regne.

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de constituir. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes. No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat lluny”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.

Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.

La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.

Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.

Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tots, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.

Fem-ho una vegada més en l’eucaristia d’avui.

No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar

11 diumenge durant l'any A

lectures

“En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperada” Què veu avui Jesús mirant la multitud dels nostres dies? No crec que ningú pugui dubtar que segueix veient gent malmenada i desesperada, que es troba en situacions d’extrema necessitat, que ha perdut el nord, que no sap cap a on tirar.  

L’evangeli és bona notícia. L’evangeli ens dona esperança. Jesús també va passar per situacions de desesperació, Jesús també va estar ell mateix malmenat, és a dir, tractat malament. La diferència potser és que en aquelles situacions no es va trobar com una ovella sense pastor, gràcies a la confiança absoluta que va posar en un Déu que li era Pare.

Les seves paraules doncs ens han de conduir cap a la  mateixa confiança en la que ell vivia. Viure en la confiança enmig de la desesperació, del maltractament i la desorientació.

Jesús crida ben aviat uns col·laboradors, els Dotze, els deixebles, els apòstols...  

Si ell es va envoltar de col·laboradors per acomplir la seva missió, hem de creure que avui se segueix envoltant de col·laboradors per dur a terme la seva missió.

Jesús en crida Dotze, símbol de les dotze tribus d’Israel. I envia a aquestes tribus d’Israel. Després de la resurrecció aquesta missió s’eixampla a tot el món: en l’evangeli de Mateu, les darreres paraules de Jesús són “Aneu per tot el món...”

La manera de fer de Déu és la mateixa. Cada un de nosaltres, cristians o no, creients o no, som cridats a col·laborar amb ell. Encara que sigui una mica agosarat, podríem dir que sense nosaltres Déu estaria perdut. No tindria els instruments necessaris per dur a terme la seva missió.

I quina és aquesta missió? Escoltem quina era la missió de Jesús, que encomana als Dotze: “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis...”

Què hi ha de comú en aquestes accions?: malaltia, mort, exclusió i pecat. 

La missió de Déu en el món, per a la qual som enviats va per aquí: Lluitar contra el mal en totes les seves formes i donar consol i esperança. I per a dur-ho a terme Déu ens ha fet un regal: la nostra capacitat d’estimar, l’esperit d’amor que s’ha unit al nostre esperit humà allò que ens fa imatge i semblança d’Ell.

És amb aquest “poder” que som capaços de guarir malalties, d’apostar per la vida, de ser llavors de comunió, de rebutjar el mal.

Un “poder” que hem rebut sense pagar res i que hem de donar sense demanar res a canvi. 

Encara que a vegades costi creure-ho, el Regne de Déu és a prop. I és a prop perquè és un Regne que ve de Déu i que ens l’ha donat des del moment en què per amor ens va crear.

Ni que el rebutgem, aquest Regne és a prop. I en Jesús és on l’hem vist més a prop, encara que els homes intentessin fer-lo fora.

La resurrecció és el que ens dona aquesta esperança, amb la que intentem caminar enmig de les dificultats. No som com ovelles sense pastor. Jesús va al davant nostre i ens ensenya el camí. Seguim-lo sense por.