Ac 2, 1-11 Rm 8, 8-17 Jn 14, 15-16. 23b-26
Cinquanta
dies després de Pasqua, el dia en què vam celebrar la resurrecció de Jesús,
celebrem la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem que aquest Déu
que Jesús ens ha ajudat a descobrir, aquest Déu que és “Abba, Pare”, és un Déu
proper, un Déu que ens acompanya. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és
tan profund, que no n’ha tingut prou a fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha apropat
de nosaltres unint el seu Esperit al nostre.
El
text dels Fets dels Apòstols ens descriu un esdeveniment que és difícil
d’explicar. Més val, potser, no fer
massa explicacions, sinó descobrir l’acció de l’esperit en els deixebles i de
retruc en nosaltres.
Als
Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la
feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la
vida. Els apòstols surten i canvien el seu llenguatge per parlar amb el llenguatge
de l’amor, aquell que tothom entén sigui de la nacionalitat que sigui.
L’Esperit
de Déu és també dins nostre. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits
d’amor. És l’Esperit el que trenca fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça,
ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític...
Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en
les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar traves entre
l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet
home.
Per això,
el camí que hem de seguir perquè l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre
és el camí de Jesús.
En
l’evangeli Jesús ens ha dit que l’estiméssim. Però estimar Jesús és guardar els
seus manaments, és fer cas del que ell ens diu. Estimar Jesús ens porta
indefectiblement als altres, a estimar els altres de la manera que Jesús ho va
fer.
És
estimant que l’Esperit s’alia amb nosaltres, perquè abans que res és Esperit
d’amor. És un esperit que ens empeny, que ens convida a avançar. No substitueix
el nostre propi esperit humà. El respecta, però no el deixa tranquil.
Com
va dir el bisbe de Roma Francesc en una de les seves homilies, a vegades ens
omplim la boca de l’Esperit de Déu, però preferim que no ens molesti, intentem
domesticar-lo, perquè és un esperit que ens fa avançar i nosaltres sovint
preferim quedar-nos estancats allà on som. Deia encara que l’esperit ens empeny
a viure més d’acord amb l’evangeli, però nosaltres ens resistim. Finalment
convidava a no oposar resistència, a ser dòcils.
L’Esperit actua a través de tants homes i
dones, de tantes organitzacions i institucions que ens aquests temps de
dificultat econòmica actuen en favor dels desafavorits, dels qui han perdut la
feina o la casa. L’Esperit actua a través del banc dels aliments o de la
plataforma per als desnonats. L’esperit actua a través de Caritas, de Mans
Unides, de Metges sense Fronteres i de tantes organitzacions que treballen per
als més pobres d’aquest món. L’Esperit actua a través de tots aquells que obren
els seus cors, els seus països, les seves cases, als refugiats i immigrants que
fugen de la guerra i de la misèria.
És
l’Esperit el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors
perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.
Que aquesta eucaristia en
la festa de la Pentecosta no s’acabi entre aquestes quatre parets. Que com els
deixebles, obrim portes i finestres i anem a tots els ambients on som per
parlar amb el llenguatge de l’amor, el llenguatge que tothom entén. Que siguem
testimonis pel nostre amor que Déu és Amor.
