27 diumenge durant l'any C
“Doneu-nos més fe”.
Paraula polièdrica, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula
important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar
veritats, ser practicant, ser pietós...?
Crec
que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança
en Déu, confiança en Jesús, confiança en l’existència... És una confiança en majúscula però que s’arrela
en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances
en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre
una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de
fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no
som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana,
viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu...
li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la
seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada
al no-res.
La fe
que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és
aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de
fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a
creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En
la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes,
injustícia, pobresa, violència...
Travessar
aquest mar de sense- sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres,
creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de
confiança enmig dels sense-sentits que culminen a la creu.
La
nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en
il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dóna llum i ens
guia en el nostre camí.
No és
una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que
aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin
en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la
vida, en Jesús, en Déu.
Hem d’estimar,
no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la
nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè
aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit de la nostra vida, i aquest sentit es
resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill
estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.
Això
que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge
i semblança de Déu en la que hem estat creats. Jesús ens ha ajudat a entrar
dins nostre allà on l’Esperit ens crida a ser fills i germans.
No
demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és
regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als
altres.
L’eucaristia que celebrem
no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació. És expressió de la nostra fe, de la nostra
confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la
mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la
causa de Déu.