divendres, 20 de desembre del 2013

Déu-és-amb-nosaltres

Mt 1, 18-24
4 diumenge Advent any A
En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita i discreta història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen. 
Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell ho voldria.
Aquesta situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot,  mirant de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant.
Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?
Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.
Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, on ens demanem què hem de fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.
Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.
El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.
Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...
Però és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, ens demana que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat sencera, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.
En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.
Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta Déu que és proper i que ens convida a ser propers.
Aprofitem aquests signes tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que ell és al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans.