4 diumenge Advent any A
En
aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla
d’una petita i discreta història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes
altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem,
de fets que ens sorprenen.
Quantes
vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses.
Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser
humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat
davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar
els esdeveniments com ell ho voldria.
Aquesta
situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem
tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot, mirant de no fer-nos preguntes, d’anar
vivint, d’anar passant.
Però
de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua
del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què?
Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?
Com
deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home,
Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que
passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel
dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les
dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.
Però
en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, on ens demanem què hem de
fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes.
Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana
de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.
Aquest
Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.
El
nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en
el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel.
És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el
que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”,
Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase
de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres
cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en
aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.
Que
sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses
que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics,
perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...
Però
és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor
del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, ens demana que siguem els
seus instruments per apropar-se de la humanitat sencera, i sobretot de la
perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits,
d’aquells pels que sent una especial tendresa.
En la
festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la
seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les
nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de
les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.
Els
signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això:
el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta Déu
que és proper i que ens convida a ser propers.
Aprofitem aquests signes
tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que ell és al
centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres,
per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que
siguem germans.