1 diumenge Advent any A
Tradicionalment diem que el temps d’Advent és un temps
d’espera. Esperem la vinguda de Jesús, el seu naixement enmig nostre.
En la nostra experiència humana hi ha diverses maneres
d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús.
Si podem, ens asseiem. I no fem altre cosa que llegir el diari o un llibre, o
escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm
el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. No fem res més que esperar.
Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o
l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.
Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de
comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No
ens queda temps per descansar. Més aviat l’arribada del convidat ens sorprèn
sense haver-ho acabat de preparar tot. Es una espera activa.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a
comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.
Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en
aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya
del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a
punt!”
El temps d’advent és un temps d’espera, però d’una espera
activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal
sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la
casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi
trobi lloc en el nostre cor.
L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert,
un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor
generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un
cor compassiu, un cor que posa pau.
Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els
preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que
decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que
truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal
que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més important que aprofitem aquest temps
per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo
si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara
més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització
que s’ocupa dels més pobres.
Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé
els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal
deixar entrar els pobres de tota mena. Aquells que esperen una mà amiga per
aixecar-se de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior.
Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no
naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les
llums no només faran bonic, farem que el nostre entorn sigui més lluminós
perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.
Els temps actuals són temps que necessiten homes i dones
disposats a donar un cop de mà, a acompanyar, a reconciliar, a posar-se al
servei dels altres.
Que
l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú,
aquest kairós que és l’Advent, per
tal que no passi de llarg, enmig de la rutina i de la mediocritat.
