14 diumenge durant l'any A
L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que penso que totes
dues tenen una certa relació, com ja explicaré.
En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió
ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els
que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de
Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li
demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.
El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si
això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu
ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens
allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.
La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural
de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem
al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació
d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la
tenim ben arrelada.
Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes
tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el
no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem
fent-nos infants.
La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i
afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses
i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell
familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el
temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir
perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera
d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de
rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé.
Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el
suficient per arribar a fi de mes.
A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o altra, Jesús ens
crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un
descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè
és allà on trobarem el repòs.
I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien
Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la
senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que
potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser
senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat
no ens ajuda.
Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser
herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians
que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de
l’acompanyament, de fer costat...
Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar
camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la
fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una
altra religió.
Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica
de repòs. Es la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre
forces. Sapiguem aprofitar-la.
