3 diumenge Quaresma C
lectures
lectures
Dues notícies que ens
parlen del mal i del sofriment. Al temps de Jesús, com avui, aquestes notícies
ens acompanyen i ens toquen, a vegades de lluny, a vegades ben a prop.
Des de sempre aquests
fets difícils de comprendre fan que ens fem preguntes. Per què això? On és Déu
en aquestes situacions? On és en la meva vida quan ho passo malament? I moltes
vegades, per a molts, també segurament per a nosaltres, aquests esdeveniments
posen a prova la fe.
En temps de Jesús, una
matança i un accident, en els nostres temps, genocidis, catàstrofes, malaltia,
pobresa, morts a l’oceà o fugint de la guerra, injustícia, violència,
accidents... Quants esdeveniments difícils ens acompanyen tot al llarg de la
vida.
A vegades donem
respostes: he fet un pecat, van pecar els meus pares, potser són les forces del
mal, els dimonis... Necessitem
respostes: per què a mi? per què passa això? I malauradament ni Déu ni Jesús
ens donen respostes que suprimeixin els dubtes.
Jesús no respon als
perquès de la matança de Pilat o l’accident de la torre de Siloè.
Però els diu que
qualsevol esdeveniment, si el sabem llegir, pot ser una oportunitat per a la nostra vida. Pot ser una invitació a
canviar la nostra manera de viure per ser millors.
Qualsevol esdeveniment
que ens parla de fragilitat, ens fa adonar de la nostra pròpia fragilitat i ens
convida a créixer en allò que no és fràgil en nosaltres, que és l’amor, aquest
amor que Jesús ens va transmetre amb els seu ensenyament, però sobretot amb la
seva vida.
Reaccionar amb amor en comptes de
desesperació, aquesta és la crida que Jesús ens fa. És la reacció dels deixebles i dels primers
cristians davant el sense-sentit de la creu.
La petita paràbola de la
figuera estèril ens parla d’això. Enmig de les nostres fragilitats hem de donar
fruits, i fruits d’amor. No restar en una fragilitat estèril que no ens deixa
caminar i aprofitar cada dia que Déu ens dona.
No restar en una
fragilitat cega quan les coses ens van bé, quan tenim salut, diners i tot el
que necessitem, i ens oblidem dels altres, d’aquells a qui manca tot.
Cal conrear el nostre
cor, moure la terra, adobar-la, per tal que la nostra vida doni fruits. Deixar
de dir que tot va malament, que només hi ha desgràcies, que tot és corrupte,
per aixecar-nos i posar-nos al costat dels que més ens necessiten, compartint
el que tenim i el que som.
En aquest temps de
Quaresma, que és invitació al canvi, donem preferència a canvis concrets en la
nostra vida que ens apropin a Déu i als altres, amb gestos de solidaritat, d’un
ritme de vida potser més auster, que no ha de significar més trist, perquè és
una austeritat que ens fa més solidaris d’aquells a qui els manquen tantes
coses. Aquests gestos poden ser els nostres dejunis i abstinències quaresmals,
més lligats a la vida que a unes tradicions ni que siguin molt antigues.
L’eucaristia és signe
d’una vida compartida i donada, la vida de Jesús. Ell ens ha obert un camí. Que
el pa i el vi que menjarem i beurem ens faci ser més humans i per això més cristians, més bons seguidors de Jesús.