diumenge, 2 d’octubre del 2022

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

28 diumenge durant l'any C

lectures


Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí,  en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.

Sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.

 El samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan? 

En la paràbola hi ha dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la nostra relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als governants, els clients demanen als comerciants... Segurament en la nostra vida hi ha molts més moments en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de demanar es converteix en exigir.

Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?

Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans problemes.

El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, sovint aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa... 

Els dones gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.

Per això el gest de donar gràcies és tan cristià.  A més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades es viuen situacions en les que es fa difícil lloar Déu, i donar-li gràcies. Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada.    

 

Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer envers ells.

L’eucaristia de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula eucaristia és precisament “acció de gràcies”. Hauria de sobresortir doncs aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres. 

Una lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies. Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.