4 diumenge de Pasqua any C
« Vaig veure una multitud tan gran que ningú no
hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de
tots els pobles i llengües”
La universalitat que
traspuen aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món.
Un esperit que és elitista, que separa, que sospita d’aquell que és estranger,
d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua.
L’esperit de Pasqua, l’esperit
de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un
fill de Déu.
Que sigui batejat o
no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.
Ja Sant Agustí havia
dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet
de ser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho realment. A posar-ho en
pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.
La imatge de Jesús com
a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça
aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que eixuga
les llàgrimes, i no d’un Déu justicier o venjatiu.
Un Déu que coneix la
nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es
deixa escoltar.
No ens estalvia les llàgrimes, però ens les
eixuga; és a dir que és al costat nostre misteriosament i moltes vegades
silenciosament.
Es a aquest Déu que
hem de fer confiança.
Pasqua no ens dóna
respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes,
el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té
la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint en
aquesta confiança, cal que responguem amb amor. Les úniques respostes que, com
a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al
malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut
una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.
D’amor, també a
l’immigrant que viu a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que
tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és
propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de
l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van
emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per
viure.
Obrim el nostre
esperit, deixem de costat prejudicis, posem-nos en línea amb aquest Déu que
reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i
llengua, en un sol poble de germans.
Celebrem l’eucaristia,
sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, on a ningú no li manca el
pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. Que la nostra participació
a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.