divendres, 26 d’abril del 2013

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

Ap 21, 1-5a  Jn 13, 31-33a. 34-35
5 diumenge de Pasqua any C

Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que el manament d’amor de Jesús guanyava sobre la mort i sobre l’odi.

Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.

Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor.

“Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”

Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Delimiten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.

En la frase de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.

No es doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, és l’amor posat en pràctica per ell mateix. És una manera d’estimar ben concreta. No són paraules, són fets.

I quin és l’amor de Jesús: és un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al bisbe de Roma Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Ja sabem que aquesta preferència li va portar moltes incomprensions i molt rebuig.

És un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten què em passarà a mi si m’aturo. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.

És un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora.

És un amor que va més enllà del que sembla raonable: amor als enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...

Aquest és l’amor de Jesús, aquell que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  

Les estadístiques que utilitza la societat són les de la pràctica religiosa, quants van a missa el diumenge, quants posen la creueta a la declaració de la renda. Només de tant en tant, i gràcies a entitats com Càritas, es parla dels cristians pel seu amor universal i generós.

 Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, pel nostre egoisme, per la nostra manca d’amor.

L’evangeli és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint l’exemple de Jesús.
Que l’eucaristia que celebrem, sagrament de l’amor de Jesús, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.