Dijous Sant 2018
lectures
lectures
Dijous Sant, Divendres Sant i
Pasqua, el Tríduum Pasqual que avui comencem, són tres celebracions que no
podem separar. En totes tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus
amics és un sopar de comiat, d’absència, però al mateix temps un sopar de
presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests
dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i
també en la vida social, col·lectiva.
El Sopar que avui recordem i que
al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint i celebrant, és un
moment d’esperança davant la negra nit de Divendres. Per això és un missatge
d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge
d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com
Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè
m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi
vessat, el gest de rentar els peus, són signes de la presència invisible d’un
Déu que és proper i que a cau d’orella ens va xiuxiuejant “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Al mateix temps fer-ne record no ens situa en
el passat, en la nostàlgia. Més aviat ens impulsa a fer-los nostres, fent de la
nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a
tothom sense fixar-nos en identitats religioses, nacionals, racials,
polítiques, socials. Fixar-nos només en el rostre violentat, pobre, trist, sol, tractat
injustament, de qui tenim davant nostre.
Com els dos deixebles d’Emmaús, la
presència de Déu en aquests rostres només els descobrim quan prèviament fem un
gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t
amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que
a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que
els farà descobrir, en el pa trencat, la presència misteriosa de Déu.
Quan lliurem la nostra vida per
als altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la
nostra vida només per a nosaltres, que siguem o no cristians, que siguem o no
creients, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot
quan no rebem gaire a canvi.
És el gra de blat que mor el que
dóna fruit, com escoltàvem fa pocs diumenges. Són les vides donades les que
donen fruit, fins i tot quan són arrabassades cruelment. Fa pocs dies vam rebre
la notícia que properament el bisbe Òscar Romero, assassinat fa ara 38 anys
mentre celebrava l’eucaristia, serà canonitzat. El seu cos va ser trencat, la
seva sang vessada, per haver lluitat per la justícia, per fer més proper el
Regne de Déu, posant-se al costat dels pobres i petits com Jesús va fer. Per a
ell, Jesús va ser el seu camí i el va seguir fins al final. I ni que per a molts ja sigui sant des de fa
anys, finalment l’Església està a punt de reconèixer la seva santedat, que no
es demostrarà per cap miracle, tan sols pel miracle d’una vida lliurada per als
altres fins a una mort violenta. Tant de bo poguéssim nosaltres també viure
aquesta santedat amb una vida donada, ni que sigui una mica, a tots aquells i
aquelles que ens envolten.
Per això, en aquest Dijous Sant,
és sempre bo revisar la celebració de l’eucaristia. Quina relació té amb la
nostra vida? Ve de la vida i va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida
com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir una
mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”.
Si l’eucaristia és un parèntesi
de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts
i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que
escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a
una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que
la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on
ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no
arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que
passa a països del pròxim i mitjà Orient, especialment a Síria; el que passa a
d’altres països, on es mata per tenir conviccions o religions diferents; el que
ha passat amb el nen Gabriel, però també amb els nens que viuen en una situació
de pobresa, aquí, al nostre país; el que segueix passant al mar mediterrani i a
d’altres fronteres; aquestes i d’altres situacions més personals, familiars,
comunitàries és possible que ens desanimin. Què podem fer nosaltres? A vegades potser només
pregar, però amb una pregària compromesa que ens faci estar més atents al que
passa al voltant nostre, que ens faci ser instruments de pau, de misericòrdia i
de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball,
barris o ciutats. Que la vida de Jesús, que aquests dies celebrem i recordem
amb més intensitat, ens faci sortir dels nostres petits mons, que siguem
l’Església en sortida a la que ens convida Francesc des de fa cinc anys.
