4 diumenge Quaresma B
lectures
lectures
Encara que acostumem a pensar que
va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és
probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta
historia.
De fet és després de l’exili quan
els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que
s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.
La primera lectura ens ha fet un
resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel,
destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps
religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre
perill i també la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha
guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que
els pobles exiliats tornin al seu país.
Als jueus no els és fàcil de pair
que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que
faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres
pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona
per salvar, sigui jueu o pagà.
Els anys que segueixen a aquest
retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill
d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que
l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre
d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de
ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem,
de les nostres conviccions.
Els babilonis, els romans o els
grecs podran allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu
veritable enemic es troba molt més a prop.
És un mateix el que s’exilia.
El discurs de Jesús a Nicodem va
en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un
exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dóna
proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la
nostra vida sigui allunyada d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant
sigui allunyat de l’amor, Déu ens estima.
I serà en la creu, signe màxim
d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un
innocent, és enmig d’aquesta foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós
de Déu.
Aquest missatge no és antic. És
avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal
quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem,
exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus
problemes, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...
Enmig de tots aquests exilis,
d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix
essent el mateix: aquesta llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu
ens estima fins al final.
Aquest amor incondicional espera
respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums
enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més
petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un
somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut.
Cada vegada que intentem estimar,
cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més
agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!
La salvació en la que creiem no
és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha
fet humanitat. En primer lloc en Jesús, home com nosaltres, i després d'ell en
tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.
Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí
de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.