Is 35, 1-6a.10 Mt 11, 2-11
El
tercer diumenge d’Advent s’anomena tradicionalment diumenge d’alegria, diumenge
“Gaudete”. A mig camí de Nadal,
comencem a gaudir la gran alegria que apareixerà amb esplendor aquell dia. En
aquest any litúrgic, és la primera lectura i també l’evangeli que ens parlen
d’alegria.
Tots
sabem, però, que l’alegria és ambigua. Pot ser una alegria que amaga tristors,
pot ser una alegria efímera i que genera frustracions.
Quina és l’alegria de Jesús? Ho hem escoltat a
l’evangeli: és l’alegria que neix en veure que els altres estan alegres perquè
la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista,
del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del
leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’alegria de Jesús.
Per
això, quan els deixebles de Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és
el Messies, respon no amb un gran discurs religiós, ni polític, com potser
s’esperaven. Jesús respon amb els fets, aquells fets que són bona notícia pels
que estaven desesperats en la seva situació.
Segurament
Joan Baptista dubta de Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un
Messies que actuï amb força i poder contra els romans, contra Herodes, contra
les autoritats religioses. Un Messies que porti el judici rigorós de Déu cap a
aquells que no obeeixen la seva Llei. I en canvi, el messianisme de Jesús passa
per la bona notícia que obre camins d’esperança als qui l’han perdut, passa per
guarir ferides i acompanyar.
I
nosaltres, quina és la font de la nostra alegria? Tenim experiències d’estar
alegres perquè hem col·laborat a l’alegria de l’altre? O tenim només
experiències d’alegries que comencen i acaben en nosaltres?
Amb
tot això no vull dir que les petites alegries que tenim per gustos o aficions
no ens les puguem permetre. Però sense oblidar que l’alegria, si és compartida,
és de més qualitat. I que l’alegria no pot tenir mai com a conseqüència fer
mal. Ni mal als altres ni mal a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de
maltractar algú o de maltractar-nos a nosaltres, no pot ser la manera de buscar
l’alegria.
La
resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista és la resposta dels fets i no
de les paraules. Jesús posava al davant els fets. I les paraules que seguien
sempre eren coherents amb els fets.
Nosaltres,
seguidors de Jesús, podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som
nosaltres els seguidors de Jesús o n’han d’esperar uns altres, quina resposta
donaríem? Podríem dir, com Jesús, que miressin el que passa al nostre voltant?
Trobarien malalts guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són
acompanyades? Descobririen al voltant nostre gestos de solidaritat i de
fraternitat? O només trobarien paraules, declaracions, bones intencions.
Coincidint en el temps, en
aquestes setmanes abans de Nadal, hi ha esdeveniments “profans” que tenen una
dosi important de solidaritat com pot ser la Marató de TV3 o el recapte
d’aliments. Són esdeveniments que podem integrar en el nostre Advent. Junt amb
ells, pensem d’altres gestos que ens ajudin a fer-nos propers dels altres: gestos
de reconciliació, solidaritat, acompanyament, començant per aquells que són més
a prop nostre. No com un deure o una obligació, sinó per experimentar l’alegria
compartida que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure si obrim els
ulls i les oïdes a aquells que ens necessiten.