Mt 1, 18-24
En aquest darrer diumenge
d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita història
humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans
històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens
sorprenen.
Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè
de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les
bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda
sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot,
no pot dominar els esdeveniments com ell voldria.
Aquesta vivència ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades
intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot, mirant de
no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant. Però de cop i volta un
entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la
mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em
passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?
Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana:
un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn
el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar
pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les
dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.
Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, allà on prenem
decisions, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o
catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent
que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com
esposa.
Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu
proper.
El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i
tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i
Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos
el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”,
Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase
de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres
cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en
aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.
Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre ni de trobar. A
vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida:
estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei
dels altres... A vegades els nostres camins són tant allunyats que no es creuen
mai amb Ell.
Aquest Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del
maltractat, del malalt, de l’exclòs, vol que siguem els seus instruments per apropar-se
de la humanitat, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar
a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.
En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que
planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem
les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres
closques, de les nostres cases, per donar un cop de mà a qui ho necessita.
Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot
això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals
d’aquest Déu que és proper i que ens convida a ser propers.
Aprofitem aquests signes tradicionals, mirant de tant en tant el nen Jesús
del pessebre, per no oblidar que és ell al centre de la festa, ell que va
néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és
Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans.