Lc 15, 1-32
La manera
de fer de Jesús apropant-se d’aquells
que no eren ben vistos escandalitzava a alguns però al mateix temps donava una llum d’esperança a aquells que eren
acollits.
En
aquests tres anys de ministeri del papa Francesc li ha passat una mica el
mateix en alguns dels gestos que ha fet. Rentar els peus el dijous sant a persones
que no eren les esperades, perquè eren dones o d’altres religions ha
escandalitzat a alguns. Quan en una ocasió va dir que el Crist havia salvat
tant els qui creuen com els qui no creuen no va ser comprès per tothom.
En els
ministeri de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les
tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que
el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de
Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia. L’any de la
misericòrdia en el que estem i que ell va convocar corrobora encara més això.
Abraçar
més que jutjar, perdonar més que
condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat una constant de
Francesc.
És el pare i no els fills el protagonista
principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest
pare que estima en excés, sense mesura.
L’evangeli
ens fa comprendre que enmig de la nostra existència a vegades difícil, som
fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la
nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels
sense-sentits, de les males jugades de la vida, hi ha una història d’amor en la
que cadascú de nosaltres hi té sempre un lloc.
La trajectòria
del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana
per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la
nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.
El
fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda l’amor del pare. Per això inicia un
camí de retorn. La nostra vida és un marxar i tornar de la casa del pare. En
alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima.
Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills
estimats. Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies
als gestos d’amor que rebem.
Aquell
o aquella que no se sent estimat per ningú ho té molt difícil per saber-se fill
estimat de Déu. D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit
a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats
de la vida, fa tot per estimar. Saber-se
estimat i estimar no es poden separar.
El
fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del
pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és
incapaç d’estimar. Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.
Quan
el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol
reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”
La
resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest
germà teu...”
La
paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del
pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que
sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.
Fer
créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda,
deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.
Fer
créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a
tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten
ser estimats i acollits.