5 diumenge durant l'any C
Jesús comença la seva missió, la que va proclamar a la
sinagoga de Natzaret: anunciar una bona noticia als pobres, als presoners, als
oprimits, als cecs.
Per dur-ho a terme, forma un grup. Els busca a la vora
del llac de Genesaret. La missió de Jesús a Galilea es realitza sobretot al
voltant d’aquest llac, lloc de pesca, però també lloc de tempesta.
No va a buscar entre els Mestres de la sinagoga, ni entre
els escribes o els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en
primer lloc als pobres, necessita gent senzilla, sense massa estudis ni formació.
Li calen persones que anhelen rebre una bona noticia, que esperen bones notícies.
Persones que no pensin que ja ho saben tot i que són superiors als altres. Persones
que fàcilment s’obrin a la paraula que ve de Déu.
Simó, Jaume i
Joan, uns pescadors, són els primers cridats. És el que en podríem dir el nucli dur del grup
de deixebles. Aquells que l’acompanyaran en moments especials com la
Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a Getsemaní.
En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa
preguntes, accepten de seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família.
L’acaben de conèixer, però els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan
confiança. Ja tindran temps de conèixer-lo.
Es una reacció ben
diferent a les que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una
crida, una petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de
pensar bé, i fàcilment trobem excuses per rebutjar-les.
Estem enfeinats, no estem prou preparats, no ho veiem
clar…
Aquells pescadors de Galilea eren més agosarats.
Segurament tenien menys coses que els retenien. El seu equipatge era més
lleuger que el nostre. Tenien set de novetat enmig de les seves situacions de
duresa, d’opressió, de dificultat.
En la primera
lectura, també en un primer moment Isaïes es considera impur i incapaç de
parlar, però al final dirà: “Aquí em
teniu: envieu-m’hi”
En ambdós casos,
la resposta és positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les
seves capacitats ni qualitats.
Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta
crida ? És veritat que hi ha crides
a acomplir una funció, a fer un servei concret, però a vegades ens fixem massa
en aquestes crides més especialitzades, com pot ser fer de catequista, de
capellà, de religiós.
I oblidem que en el dessota de totes les crides hi ha la
crida a estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de no
estar preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats. Si
no responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament sobre
nosaltres, per no voler-nos complicar la vida, per mandra, per pensar massa en
nosaltres mateixos…
Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar
subordinades.
És una crida que podem respondre en qualsevol moment,
tots els dies de l’any.
És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de
Jesús. A vegades ens preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és
fonamental en la vida del cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com
Jesús, que vol dir estimar com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar
com ell, servir com ell.
Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin
les creences o conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al
musulmà, a l’ateu com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de
parlar com Jesús.
En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient.
Depèn molt de la situació de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina
situació pot ser contraproduent.
Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem
fer, sempre hem d’intentar fer-ho.
Que l’eucaristia que
celebrem ens ajudi a respondre amb gosadia, com els deixebles, a la crida
fonamental de Jesús que és la crida a estimar.