19 diumenge durant l'any A
1Re 19, 9a. 11-13a Mt 14, 22-33
1Re 19, 9a. 11-13a Mt 14, 22-33
En el passatge que precedeix al que acabem d’escoltar Jesús
alimenta la multitud que l’escolta. Els convida a compartir el poc o molt que
tenen amb els que no tenen res. Però és també una invitació a fer-li confiança.
Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és
al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no
té res per a menjar.
Després
de la multiplicació Jesús es retira. Diu als deixebles a anar, sols, cap a
l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.
Hem escoltat
què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen
por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es
troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús
apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de
tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li
manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».
El
relat evangèlic, més enllà dels fets, ve a ser com una paràbola per a la nostra
vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.
Som
capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí
el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu
en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber
escoltar la seva veu.
Ho
hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta,
ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera.
Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.
Quantes
vegades deixem Déu passar de llarg ! Quantes vegades som incapaços de llegir
els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans
signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al
costat de la nostra vida sense que el veiem.
Què
necessitem per descobrir la seva presència? D’entrada escoltar. I per escoltar
ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que
necessita aquest temps de silenci per escoltar la veu del Pare.
Per
escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli. Però ens cal també estar atents a tot el que
ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera
especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat :
pobresa, malaltia, soledat, esclavatge de qualsevol mena, violència, problemes
de família, desànims, etc.
La
paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que
totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament
a casa, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment
escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.
Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni
aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat
davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va
arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix
va dir «Déu meu, Déu meu, perquè m’has
abandonat ?», però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».
Seguim les seves petjades, i com ell, obrim bé
els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No
siguem cecs!
Que
l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de
Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.