21 diumenge durant l'any A
Mt 16, 13-20
Mt 16, 13-20
L’episodi de Cesarea de Felip és com una
frontissa en els evangelis sinòptics. El
moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una pregunta
fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze.
Preguntant-los
“Qui dieu que sóc?”, els situa davant
del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de
posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer
lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes
coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer
lloc vida. És viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera
de viure, una manera de relacionar-se amb Déu (com a pare) i amb els altres
(com a germans).
És escoltar, sí, però per viure. El que els
deixebles havien après fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un
llibre, era per posar-ho en pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és
intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu.
Per això, el que ara és important en aquesta
trobada a Cesarea de Felip és de saber què representa Jesús per a ells. Fins a
quin punt és al centre del seu viure i si estan disposats a seguir-lo.
La bona resposta a la pregunta no serà tant la
que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el
testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell
testimoniatge valent i decidit que els portarà, després de la mort i
resurrecció, als quatre punts de l’horitzó per anunciar la bona notícia. Jesús
no serà algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el
camí, la veritat i la vida.
Aquest
camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac,
passant per la pregunta de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu
i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer cada un de nosaltres.
Els deixebles, amb el seu testimoni, ens ajuden en el nostre propi seguiment del
Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”
I com els deixebles, el que ens cal no és una
bonica resposta apresa al catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser
com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.
Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó,
de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres
relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers
els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los
per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt
d’ajudar-los quan ens necessitin.
Aquell esperit que ens fa misericordiosos i
compassius, sobretot cap a aquells que són els preferits de Déu, els petits,
els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...
Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber
donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop o lluny, truquen a
la nostra porta. Fins i tot a aquells a qui els tanquem totes les portes, construint
tanques infranquejables, centres d’internament o campaments.
Que
l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dóna la força necessària per no
defallir en l’intent de seguir Jesús.