dimecres, 17 de setembre del 2014

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

25 diumenge durant l'any A
Is 55, 6-9  Mt 20, 1-16a
“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.
No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.
Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Aquest amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dónes, tant et dono”; aquest amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.
L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...
Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?
L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el duu a l’hostal i paga totes les despeses.
És l’amor del propietari de la paràbola, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.
És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.
El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dóna el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.
En aquests temps actuals de crisi econòmica, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. Un esperit solidari en aquests moments que no són fàcils.
Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.
 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.