Pentecosta any C
Cinquanta
dies després de Pasqua, el dia en què vam celebrar la resurrecció de Jesús, celebrem
la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem que aquest Déu que
Jesús ens ha ajudat a descobrir, aquest Déu que és “Abba, Pare”, és un Déu
proper, un Déu que ens acompanya. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és
tan profund, que no n’ha tingut prou a fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha
ficat dins nostre per unir el seu Esperit al nostre.
El
text dels Fets dels Apòstols ens descriu un esdeveniment que és difícil
d’explicar. Més val, potser, no fer
massa explicacions, sinó descobrir la seva acció en nosaltres.
Als
Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la
feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la
vida. Els apòstols surten i canvien el seu llenguatge per parlar amb el
llenguatge de l’amor, aquell que tos entenen siguin de la nacionalitat que
siguin.
L’Esperit
de Déu és també dins nostre. Es l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits
d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de
domini d’un mateix.
És l’Esperit
que trenca fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni
sexe, ni religió, ni partit polític, ni equip de futbol...
Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en
les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar traves entre
l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet
home.
Per a
nosaltres, el camí que hem de seguir perquè l’Esperit de Déu pugui actuar a
través nostre és el camí de Jesús.
En l’evangeli
Jesús ens ha dit que l’estiméssim. Però estimar Jesús és guardar els seus
manaments, és fer cas del que ell ens diu. Estimar Jesús ens porta
indefectiblement als altres, a estimar els altres de la manera que Jesús ho va
fer.
És
estimant que l’Esperit s’alia amb nosaltres, perquè abans que res és Esperit d’amor.
És un esperit que ens empeny, que ens convida a avançar. No substitueix el
nostre propi esperit humà. El respecta, però no el deixa tranquil.
Com
va dir el bisbe de Roma Francesc en una de les seves homilies, a vegades ens
omplim la boca de l’Esperit de Déu, però preferim que no ens molesti, intentem
domesticar-lo, perquè és un esperit que ens fa avançar i nosaltres sovint
preferim quedar-nos estancats allà on som. Deia encara que l’esperit ens empeny
a viure més d’acord amb l’evangeli, però nosaltres ens resistim. Finalment
convidava a no oposar resistència, a ser dòcils.
L’Esperit de Déu no actua ara més o menys que
abans. El que canvia no és l’Esperit, sinó precisament la docilitat de les
persones, i no només dels cristians, a la seva acció. L’Esperit actua a través
de tants homes i dones, de tantes organitzacions i institucions que ens aquests
temps de dificultat econòmica actuen en favor dels desafavorits, dels qui han
perdut la feina o la casa. L’Esperit actua a través del banc dels aliments o de
la plataforma per als desnonats. L’esperit actua a través de Caritas, de Mans
Unides, de Metges sense Fronteres i de tantes organitzacions que treballen per
als més pobres d’aquest món.
Es
l’Esperit el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors
perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.
Que
aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta no s’acabi entre aquestes
quatre parets. Que com els deixebles, obrim portes i finestres i anem a tots
els ambients on som per parlar amb el llenguatge de l’amor, el llenguatge que
tothom entén. Que siguem testimonis pel nostre amor que Déu és Amor.