dijous, 9 de maig del 2013

Plens d’una alegría inmensa, se’n tornaren a Jerusalem

Ac 1, 1-11  Lc 24, 46-53
Ascensió del Senyor any C

La festa de l’Ascensió és una altra cara de la festa de Pasqua. Des de Pasqua a Pentecosta es podria dir que és un sol dia de set setmanes, set vegades set que és signe de plenitud, per celebrar la resurrecció de Jesús.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

En l’evangeli hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva al llarg del temps. Un testimoni que ha de ser en primer lloc de vida. Actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb els fets. Com els fariseus.

Són els testimonis els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.

Però d’on traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor,  l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’esperit d’amor que ens dóna força i llum per ser testimonis.

Jesús puja al cel alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis de la bondat de Déu.

Hem de saber mantenir l’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa, de violència. Aquest món, que ens pot semblar que és així mai no està perdut. Està fecundat per la bondat i l’amor de Déu a través de molts cors d’homes i dones que diàriament fan el bé.

Els deixebles, que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.

A nosaltres ens toca de fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i dones que es creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer fraternitat.

No quedar-nos mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i dones que esperen un gest de bondat.

Que l’eucaristia sigui un d’aquests signes, un signe privilegiat, per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, pa trencat per a tothom.