2 diumenge durant l'any C
Ja acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant
l’any amb aquest relat de les noces de Cana. Aquest text de l’evangeli de Joan
està situat al començament, després del pròleg que vam escoltar fa dos
diumenges, i després d’escollir un primer grup de deixebles.
A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis,
sinó “signes”. N’hi ha set que es van
distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer d’aquests signes és
el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del
fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre
evangeli, aquesta significació és explicada sovint per un llarg discurs de
Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens
volen parlar més enllà del fet.
Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa
rellevància: un casament. Un fet que ens parla ja d’amor humà, d’alegria, de
festa. Davant de l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que
aprofita aquests esdeveniments festius, com és un casament, per manifestar-se.
I per revelar un Déu d’alegria, de festa i sobretot d’amor. Déu no es revela
d’entrada en els esdeveniments de tristesa, de dolor… Déu es revela en les
nostres alegries. Es cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell en les
nostres tristeses, segurament és natural. Però aquí, Déu comença a revelar-se
en un fet d’alegria.
Curiosament, la vida pública de Jesús a Joan s’emmarca
entre dos menjars: El de Cana i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té
tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar,
la passió i la mort.
Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor
de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu
propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.
La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de
Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua
per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb
Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les
velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer,
deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut
significació.
Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa
als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a
l’Església.
Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de
l’Església? El percep com notícia alegre que dóna esperança i llum enmig del
desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a
vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de
l’experiència diària dels homes i dones d’avui?
¿No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra
manera d’anunciar-lo, el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una
religió aigualida?
Què hem de fer? Es Maria qui ens dóna potser la clau: “Feu tot el que ell us digui”. Saber
retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, el seu missatge que es
resumeix en el manament d’amor, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat
incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com
eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la
rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el
món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del
temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de
llum, d’amor.
I
intentem també que l’eucaristia sigui com aquelles noces de Canà, un moment de
festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir aquest Déu que ens estima i que
ens convida a estimar.