dimecres, 29 de març del 2017

si haguéssiu estat aquí

5 diumenge Quaresma A
Jn 11, 1-45
Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.
Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dóna una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement, compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.
Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.
Aquesta afirmació, però, podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.
En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que rescata la nostra vida dels seus límits, de la fragilitat.
L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de Síria, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de malalties que no controlem. Només cal llegir el diari per fer un llistat d’aquestes morts difícils de comprendre.
I hi hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els nostres amics... Morts joves de malaltia o d’accident.
També Jesús viu aquesta experiència de fragilitat amb el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.
Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguéssiu estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessito?”
També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’heu abandonat?”
Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi cap la confiança. Fer confiança a Jesús, que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.
I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que l’amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”
Aquest és el missatge de Jesús que ens permet de travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida la que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.
Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant de la nostra vida d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”
Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten.  A no només pregar per la pau o la justícia, sinó a esdevenir instruments de pau i de justícia.

A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.