Dijous Sant 2022
Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua, el Tríduum Pasqual que avui comencem, són tres celebracions que no podem separar. En totes tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, un comiat que parla d’absència, però al mateix temps és un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social i col·lectiva.
El Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint i celebrant, és un moment d’esperança davant la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són signes de la presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va dient “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Fer-ne record, memòria, no ens porta all passat, a la nostàlgia. Més aviat ens impulsa a fer-los nostres, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-nos en identitats religioses, nacionals, racials, polítiques, socials. Fixar-nos només en el rostre violentat, pobre, trist, sol, tractat injustament, de qui tenim davant nostre.
Com els dos deixebles d’Emmaús, la presència de Déu en aquests rostres només els descobrim quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir, en el pa trencat, la presència misteriosa del Déu que no abandona.
Quan lliurem la nostra vida pels altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire o res a canvi.
El Dijous Sant en què recordem el Sopar que és a l’origen de l’eucaristia, és un bon moment per revisar la nostra manera de celebrar-la. Quina relació té amb la nostra vida? Ve de la vida i va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir, una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”.
Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa especialment a Ucraïna, però també a d’altres països en guerra i que a vegades oblidem per estar més lluny o que fa més anys, com Síria, el Iemen, Palestina i Israel, Etiòpia, Moçambic... El que segueix passant amb tots els que fugen de països en guerra o amb pobresa i que no troben acolliment o moren al mar; les violències de tot tipus...
Què podem fer nosaltres front a aquestes i d’altres situacions més personals o en l’entorn familiar? A vegades potser només pregar, però amb una pregària compromesa i activa que ens fa estar més atents al que passa al voltant nostre, que fa de nosaltres instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats.
Que la vida de Jesús, pa trencat i vi vessat, que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat, ens faci sortir dels nostres petits mons a fi de ser l’Església en sortida a la que ens convida Francesc des del començament del seu ministeri.
