lectures
La celebració de la
Sagrada Família ens ajuda a completar el sentit de la festa de Nadal. La
família de Nazaret ens fa veure que Déu va entrar de ple a la història humana.
Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres,
l’Emmanuel, va néixer i va créixer al si d’una família normal i corrent. Una
família senzilla, treballadora, creient.
El poc que en sabem
ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va
créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de
fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder
apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o
religioses.
És en aquesta
quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de
descobrir la visita de Déu. D’un Déu que salva. Però no amb accions
meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada
dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a
avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep i Maria.
La lectura de
l’evangeli que hem escoltat ens recorda una altra història bíblica: Els nens en
perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació
tan essencial per als israelites.
En aquesta història
de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que
ens allibera de l’esclavatge.
Però així com per a Moisès el desplaçament
físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament
de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i d’amor
sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la
que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.
Els israelites van
seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de
tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser
feliços.
Les paraules de Sant
Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat,
d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...
Un discurs ben
diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de
competitivitat, de força.
Nosaltres hem crescut també en una família. A
la llum de l’evangeli com hauria de ser la família d’avui?
Un lloc on tots se
senten corresponsables de tots. En paraules del papa Francesc, custodis els uns
dels altres. Tant entre l’home i la dona, com entre els pares i els fills hi ha
una actitud de diàleg, confiança, perdó...
Un lloc on aquells
que són més fràgils troben acollida. On hi ha una preocupació especial cap als
més petits i cap als més grans, cap als malalts o discapacitats.
La família ha de ser una
escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la
temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les
famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura,
de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de
Natzaret viuen l’experiència de la immigració, i dels refugiats, fugint de
països on no s’hi veu futur.
La família de Nazaret
va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia.
Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.
Aquest hauria de ser
un bon objectiu per als pares: impulsar
els seus fills a sortir del niu familiar per anunciar bones notícies. Aquelles
bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el
servei, la solidaritat, la justícia, el perdó...
Germanes i germans, que
aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana,
faci ja ara de nosaltres instruments de
fraternitat.