lectures
El tercer diumenge d’Advent s’anomena
tradicionalment diumenge d’alegria, diumenge “Gaudete”. A mig camí de Nadal, comencem a gaudir la gran alegria
que apareixerà amb esplendor aquell dia. En aquest any litúrgic, és la primera
lectura i també l’evangeli que ens parlen d’alegria.
Tots sabem, però, que l’alegria
és ambigua. Pot ser una alegria que amaga tristors, pot ser una alegria efímera
i que genera frustracions.
Quina és l’alegria de Jesús? Ho hem escoltat a
l’evangeli: és l’alegria que neix en veure que els altres estan alegres perquè
la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista,
del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del
leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’alegria de Jesús.
Per això, quan els deixebles de
Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és el Messies, respon no amb
un gran discurs religiós, ni polític, com potser s’esperaven. Jesús respon amb
els fets, aquells fets que són bona notícia pels que estaven desesperats en la
seva situació.
Segurament Joan Baptista dubta de
Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un Messies que actuï amb força
i poder contra els romans, contra Herodes, contra les autoritats religioses. Un
Messies que porti el judici rigorós de Déu cap a aquells que no obeeixen la
seva Llei. I en canvi, el messianisme de Jesús passa per la bona notícia que
obre camins d’esperança als qui l’han perdut, passa per guarir ferides i
acompanyar.
I nosaltres, quina és la font de
la nostra alegria? Tenim experiències d’estar alegres perquè hem col·laborat a l’alegria
de l’altre? O tenim només experiències d’alegries que comencen i acaben en
nosaltres?
Amb tot això no vull dir que les
petites alegries que tenim per gustos o aficions no ens les puguem permetre.
Però sense oblidar que l’alegria, si és compartida, és de més qualitat. I que
l’alegria no pot tenir mai com a conseqüència fer mal. Ni mal als altres ni mal
a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de maltractar algú o de maltractar-nos
a nosaltres, no pot ser la manera de buscar l’alegria.
La resposta de Jesús als deixebles
de Joan Baptista és la resposta dels fets i no de les paraules. Jesús posava al
davant els fets. I les paraules que seguien sempre eren coherents amb els fets.
Nosaltres, seguidors de Jesús,
podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som nosaltres els
seguidors de Jesús o n’han d’esperar uns altres, quina resposta donaríem?
Podríem dir, com Jesús, que miressin el que passa al nostre voltant? Trobarien malalts
guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són acompanyades? Descobririen
al voltant nostre gestos de solidaritat i de fraternitat? O només trobarien
paraules, declaracions, bones intencions.
Coincidint en el temps, en aquestes setmanes abans
de Nadal, hi ha esdeveniments “profans” que tenen una dosi important de
solidaritat com pot ser avui mateix la Marató de TV3 o el recapte d’aliments.
Són esdeveniments que podem integrar en el nostre Advent. Junt amb ells, pensem
d’altres gestos que ens ajudin a fer-nos propers dels altres: gestos de
reconciliació, solidaritat, acompanyament, començant per aquells que són més a
prop nostre. No com un deure o una obligació, sinó per experimentar l’alegria compartida
que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure si obrim els ulls i les
oïdes a aquells que ens necessiten.