lectures
En aquest darrer diumenge
d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita història
humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans
històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens
sorprenen.
Quantes vegades no ens
passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les
que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en
tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el
misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els
esdeveniments com ell voldria.
Aquesta vivència ens
acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls,
adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot, mirant de no fer-nos preguntes,
d’anar vivint, d’anar passant. Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia,
un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat...
ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té
que continuï la meva vida així?
Com deia, Nadal posa
davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona,
Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva
promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la.
Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren
acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.
Però en el profund del
cor, allà on ens posem preguntes, allà on prenem decisions, Josep hi troba Déu.
Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu
baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb
el seu projecte de prendre Maria com esposa.
Aquest Déu que parla a
Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.
El nom, Emmanuel, no és
el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que
hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic
que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa
proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que
diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins
a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea
principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.
Que sigui proper no
significa que sigui fàcil de comprendre ni de trobar. A vegades demana coses
que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics,
perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres... A
vegades els nostres camins són tan allunyats que no es creuen mai amb Ell.
Aquest Déu proper, que se
sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de
l’exclòs, vol que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat, i
sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus
preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.
En la festa de Nadal
celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig
de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de
les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases, per
donar un cop de mà a qui ho necessita.
Els signes de Nadal, que potser
hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els
regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquest Déu que és proper i que
ens convida a ser propers.
Aprofitem aquests signes tradicionals, mirant de
tant en tant el nen Jesús del pessebre, per no oblidar que és ell al centre de
la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per
anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que
siguem germans.