divendres, 13 de juliol del 2012

Començà a enviar-los de dos en dos

Mc 6, 7-13


Totes les lectures, d’una manera o d’una altra, ens parlen d’un Déu que de maneres diverses s’adreça als homes per enviar-los.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel.

En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “diplomes”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... I no ho fa per una línia telefònica directa. Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments que nosaltres, cristians, hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també la seva manera de viure i de fer.

Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment.

 Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dóna van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries.

L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, però que després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món difícil, amb greus problemes com la fam i la guerra, i amb situacions de veritable dificultat que moltes persones i famílies viuen avui per la crisi econòmica de casa nostra.

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb els més febles.