Totes les lectures, d’una manera o d’una altra, ens
parlen d’un Déu que de maneres diverses s’adreça als homes per enviar-los.
En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al
poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del
sacerdot de Betel.
En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser
sants.
I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos
es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava
previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els
nostres “diplomes”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots
nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.
No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no
estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums,
ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la
decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.
Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix
temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”.
I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.
Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que
condueix, encoratja, truca... I no ho fa per una línia telefònica directa. Ho
fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i
esdeveniments que nosaltres, cristians, hauríem de llegir a la llum de l’evangeli,
a la llum de la vida de Jesús.
Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles”
que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules,
també la seva manera de viure i de fer.
Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha
arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament
significa “enviat”).
El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa.
És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà
Jesús.
El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia
vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei,
acolliment.
Abans de fer un
bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules
buides i incoherents.
Els consells que Jesús els dóna van en aquest sentit: per
anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense
diner, ni vestit de recanvi ni sarró.
L’anunci de l’evangeli
no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de
preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que
ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.
L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de
tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats
que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les
celebracions multitudinàries.
L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos
i declaracions.
Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar
primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau,
de perdó, de servei.
Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest
moment en què escoltem Jesús, però que després hi hagi un segon moment on posem
en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món difícil, amb greus
problemes com la fam i la guerra, i amb situacions de veritable dificultat que
moltes persones i famílies viuen avui per la crisi econòmica de casa nostra.
Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de
solidaritat amb els més febles.