Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es viuen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la
nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la
resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la
festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens
vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de
nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el
nostre esperit i així caminar junts.
Aquest Esperit s’alià amb
l’esperit dels deixebles perquè deixessin enrere la por, que es reflecteix en
la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por
deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i
altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat
difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a
la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres
experiències més interiors i íntimes.
L’Esperit és dins nostre fins i tot sense
reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan
els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de
bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit en
un tret important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha
llengua, ni raça, ni ideologia, ni tan sols religió. Hi ha només un llenguatge,
el llenguatge que tothom comprèn, que és el llenguatge de l’amor.
Pot habitar en el catòlic, en el
musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un
Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers
dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels
desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que
aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo
reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar
dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.
És l’Esperit el qui, a la llum de
Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els
negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les
angoixes.
Encara que sigui tan proper, és
un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny,
il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la
decisió, el qui diu la darrera paraula.
Però creiem que quan som dòcils a la seva
acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som
refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme,
de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a
l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que
esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una
humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.
Que aquesta eucaristia sigui
aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir
enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor,
que Déu és Amor.