5 diumenge Quaresma any C
En un món com el
nostre, en crisi, tenim la temptació del pessimisme. De pensar que el passat
era millor en tots els sentits: econòmic, social, polític, moral, religiós...
tant a nivell personal, familiar, comunitari, nacional. Fàcilment diem que
abans les coses anaven millor, que no entenem cap a on anem, cap a on va el
món.
Molts jueus quan eren
a l’exili de Babilònia vivien també amb aquests sentiments. Res no seria com
abans. Israel no tenia futur. Només existia en els records del passat.
Enmig d’aquest
pessimisme Isaïes, com d’altres profetes, alça la veu per donar un missatge d’esperança,
de futur, de novetat.
La dona adúltera
tampoc no té futur als ulls dels qui la condueixen a Jesús. I acomplir la Llei,
segons ells, és estroncar d’arrel el futur de la dona.
No és aquesta la
manera de pensar i d’actuar de Jesús cap a ella. Mirant-la descobreix en ella
futur, vida nova. Jesús, que és Paraula de Déu, creu profundament en l’ésser
humà, en la seva capacitat de refer la vida, com el pare de la paràbola que mai
no ha perdut l’esperança en el retorn del seu fill.
La paraula “condemnar”
no forma part del vocabulari de Jesús, sobretot quan s’adreça a una persona amb
cara i ulls. Jesús només condemna tot allò que va contra la dignitat de les
persones. Jesús condemna el mal però no els qui fan el mal. Davant d’una cara,
d’uns ulls, la mirada de Jesús és la mirada de Déu, una mirada tendra i
misericordiosa, la mateixa mirada que Déu té cap al poble d’Israel, la mateixa
mirada que Déu té per a la humanitat.
La facilitat que tots tenim de condemnar les
persones, de jutjar-les, és molt gran. Des dels grans d’aquest món, passant
pels grans de l’Església fins a cada un de nosaltres. L’evangeli d’avui, les
poques paraules de Jesús i sobretot els seus gestos, han de ser llum de la
nostra manera d’actuar.
Tenim aquesta mirada
misericordiosa cap als altres i també cap a nosaltres mateixos? Som capaços de
descobrir sempre futur i vida nova en els altres i en nosaltres?
En aquest moment
crucial de la vida de l’Església, l’elecció del papa Francesc és una
oportunitat per tenir també aquesta mirada de novetat, futur i esperança.
Alguns gestos
inicials, començant per l’elecció del nom, la senzillesa en el vestit en el
moment de sortir al balcó, les paraules també senzilles i clares, la petició de
ser beneït abans de beneir... poden ajudar-nos a tenir aquesta mirada d’un
futur de més senzillesa de la nostra Església.
Sabent que no hem d’esperar
que tot vingui de més amunt, que d’aquest futur en formem part cada un de
nosaltres, que la nostra manera de fer, els nostres gestos i les nostres
paraules poden contribuir a que la bona notícia de Jesús s’estengui en el món d’avui
tan mancat de bones notícies.
Déu creu en nosaltres, Jesús creu en
nosaltres. Ens fan confiança. No ens condemnen quan som infidels, quan som
tebis en el nostre testimoni. Ens diu el mateix que a la dona: “Tampoc jo no et
condemno”.
Ens convida a
aixecar-nos i a anar cap a tots aquells que es creuen en el nostre camí per
obrir-los camins d’esperança i de futur en aquests temps de crisi i dificultat.
Ens convida a
apropar-nos de tantes dones, que com la de l’evangeli, avui són condemnades,
discriminades, tractades amb violència.
D’aquí dues setmanes
celebrarem la festa de Pasqua, la festa de la novetat, de la vida, del futur,
de l’esperança. Encara tenim temps per a reconciliar-nos amb nosaltres, amb els
altres i amb Déu.
Celebrem l’eucaristia. Fent
memòria del passat, del gest alliberador de Jesús amb la seva vida donada,
trencada per a tots, anunciem aquest futur nou, el món nou que s’inaugura amb
la seva resurrecció.
