4 diumenge Quaresma any C
En la coneguda
paràbola, anomenada del fill pròdig, que acabem d’escoltar hi ha tres
personatges, el pare, el fill gran i el fill petit.
A vegades hem donat
molta importància al fill petit, sobretot per la seva decisió de tornar a casa,
i ens ha servit per pensar en el fet de demanar perdó a Déu. Però si ens hi
fixem bé, la conducta d’aquest fill petit és poc modèlica. Agafa, en vida del
pare, l’herència. En l’original grec diu fins i tot que es queda els mitjans de
viure del pare. S’ho malgasta tot, només recapacita quan està passant gana, i
decideix tornar. En tot moment, en el fons, només pensa en ell. En cap moment
pensa en el seu pare o en el seu germà gran.
El fill gran és el
fill que es creu perfecte, millor que el seu germà petit. Això fa que no el
consideri més com a germà seu. Al pare li diu “aquest fill teu”. És el pare el
que li fa comprendre que malgrat tot, segueix sent el seu germà.
És la figura del pare
la que Jesús vol posar davant nostre. Aquest
pare que estima generosament, que sempre està pensant en la situació en què es
troba el seu fill. La seva preocupació és la pèrdua de dignitat del seu fill,
tant per la vida que va portar malgastant la fortuna com en el moment en què ho
ha perdut tot i no té res per menjar. Al pare no li preocupen el seu honor, els
seus interessos econòmics, ni la manera com el tracten els seus fills. Només
pensa en la vida del seu fill, que no s’autodestrueixi, que no sigui un mort en
vida, sense conèixer l’alegria de viure com a fill estimat.
La trobada del pare i
el fill és sorprenent. És el pare qui va a l’encontre del fill, commogut fins a
les entranyes. No el deixa acabar la seva “confessió”, no vol més humiliacions.
No li imposa ni càstig ni penitència. Li restitueix la seva dignitat posant-li
el vestit, les sandàlies i l’anell.
La paràbola la podem
interpretar veient en la manera de ser del pare la manera de ser de Déu. Però
de fet Jesús l’explica per justificar la seva pròpia manera de fer. No hem d’oblidar
que la manera de ser de Déu l’hem descobert en la manera de ser de Jesús. En
aquest pare hi hem de veure Jesús, en la mirada amable i acollidora que sempre
tenia envers els altres. En el seu intent de recuperar la dignitat d’aquells
que l’havien perdut, fossin dones, recaptadors d’impostos, samaritans, infants.
En el pare hi veiem l’amor generós i sense fronteres que Jesús va posar en
pràctica, que el feia parar l’altra galta o estimar els enemics. En el pare de
la paràbola descobrim l’amor que Jesús ens proposa de viure, un amor que no és
el que a vegades vivim. Aquell amor calculador i escarransit, ple de prejudicis
i de rancors. Que no oblida el mal que un dia em van fer, que sempre té un roc
a la faixa. Aquest és moltes vegades el nostre amor.
L’amor de l’evangeli
traspassa totes les fronteres i com el pare, només veu la situació en què es
troba l’altre.
Aquest és l’amor que
podria canviar el nostre món. L’amor dels homes i dones de bona voluntat, l’amor
de tantes dones, de tantes persones voluntàries que fan que hi hagi rostres de
tendresa i amabilitat. Que encenen llums d’esperança en els desesperançats.
El món no és tan dolent i
negatiu com a vegades ens el pintem. I en qualsevol cas, cada un de nosaltres
podem ser instruments perquè el mal reculi una mica. No depèn només dels
importants d’aquest món, depèn també de nosaltres.