20 diumenge durant l'any
L’evangeli
que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures
de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a
Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.
Des
del seu naixement Jesús ha estat espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell
Simeó quan Maria i Josep presentaven Jesús al Temple. És motiu de divisió quan
va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.
La
bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe
al cor dels qui l’escolten.
Malgrat
la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la
terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i
enganyosa.
Es
una pau que cal treballar, una pau que necessita de conversió, una pau que pot
provocar en un primer moment la divisió.
Quants
tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que
boniques paraules escrites i signades sobre un paper!
La
pau que Jesús ens dóna demana molta implicació de part nostra. Hem de ser
capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del
nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança
quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et
perdono”, cal una veritable conversió.
I en
aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare
i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que
volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i
uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable i al perdó.
I
això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes
a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups
religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que
duren tant.
Jesús
ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc
de les bombes i dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que
construeix un home nou.
Quan
mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts
nivells, situacions terribles en països com Egipte...
Jesús
ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que
passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres
mateixos ens recorden la fragilitat de la condició humana.
Són
signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des
de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una
invitació a aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A
fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia,
una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a
aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos.
Que s’adreça avui als habitants d’Egipte, a les víctimes de catàstrofes, als
pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen
prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de
nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.
Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també
el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la
construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt
lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.
El
papa Francesc animava els joves a Brasil a muntar un bon embolic, un bon
embolic fonamentat en les Benaurances i en el Judici Final de Mateu. Aquest
embolic s’assembla a aquest foc que Jesús ha vingut a calar.
Calem
foc a les nostres vides, fem un bon embolic que ens desvetlli i ens faci viure
d’acord amb l’esperit de les Benaurances i del Judici Final de Mateu.