En les societats
tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada.
Pensem en països com la Índia o en països africans. La dona, que pel casament
deixava la seva família i s’integrava a la família del marit, en morir aquest
es queda força al descobert. He conegut a Africa poblats de viudes, que són una
manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.
En el temps de Jesús, pel que
sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària.
Com tantes vegades a
l’evangeli, són aquestes persones insignificants des del punt de vista social,
desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de
revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu.
Es cert que sovint diem que
per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui
els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació
positiva cap aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem
dir que aquesta discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant
a aquella manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors,
de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser
nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius,
sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són
excessives. Una mica com la reacció d’aquell fill gran davant la festa que el
pare prepara per al fill que havia deixat la casa.
En el cas de les lectures
d’avui, a més, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per
dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De
dones, com la viuda de Sarepta que saben fer confiança. De dones com la viuda
del Temple que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt
del seu cor.
Quantes dones, ahir i avui, fan milers de
gestos anònims, gestos de generositat, gestos que surten del cor, cap als seus fills, cap a la
seva família.
Quantes dones dins de l’Església fan feines
discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, catequistes,
assistentes socials, accions de solidaritat, despatxos parroquials, i en moltes
parròquies amb pocs recursos, neteja de l’església i altres feines senzilles
però ben necessàries. Aquestes disponibilitats tan freqüents de les dones a
l’Església recorden aquella viuda que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia
vida.
El
judici de Jesús és molt més sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants
oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de
privilegis… Quin avís cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres
sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de
buscar privilegis o poder sobre els altres!
La lloança
de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un
cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els
prejudicis per raons de raça, d’aspecte exterior, de classe social, de religió.
Una crida a que com Jesús intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres,
allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. Per veure amb el
cor cal apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans
de fer judicis ràpids que condemnen.
També,
la lloança de Jesús és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber
compartir la nostra vida. Es cert que a vegades cal que fem una aportació a una
organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el
nostre temps, les nostres qualitats. A vegades unes paraules, un somriure són
més eficaços que una moneda, i més encara quan aquests gestos surten del nostre
cor.
Amics,
que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem
tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci
avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.