20 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
L’evangeli que acabem d’escoltar
és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en
aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el
cor oprimit, el cor li crema.
Des del seu naixement Jesús ha
estat una espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep
el presentaven al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble,
entre els seus familiars i els seus veïns.
La bona notícia de Jesús no és
flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.
Malgrat la literalitat de les
seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a
la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa.
Es una pau que cal treballar, una
pau que necessita de conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la
divisió.
Quants tractats de pau entre els
països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i
signades sobre un paper!
La pau que Jesús ens dona demana
molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes
resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells
sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha
prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.
I en aquesta conversió hi ha una
divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre
cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb
l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen
de Déu i que ens criden a la pau veritable, al perdó a la reconciliació.
I això que ens passa a nosaltres,
a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al
nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans
conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.
Jesús ve a calar foc a la terra,
però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes ni dels
canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.
Quan mirem el món que ens
envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, països
flagel·lats per la guerra, com Síria, Iemen o Sudan, terrorisme a qualsevol
país. I les conseqüències d’aquestes situacions amb els que hi fugen i busquen
refugi en d’altres països.
Jesús ens invita a saber llegir
els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també
els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos, ens recorden la
fragilitat de la condició humana.
Són signes que ens podrien abocar
a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del
temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A
fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona
notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en
primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts,
els exclosos. Que s’adreça avui als habitants dels països en guerra, a les
víctimes del terrorisme, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la
vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots
ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.
Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també
el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la
construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt
lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.
Calem foc a
les nostres vides, un foc que ens desvetlli i ens faci viure d’acord amb l’evangeli.