diumenge, 1 de maig de 2022

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

4 diumenge de Pasqua any C

lectures


“Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat d’aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser un ésser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho amb plena consciència. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu. Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. És a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, la guerra, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint amb confiança,  responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, xenofòbies. Posem-nos en sintonia amb el Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. 

I en aquesta espera, repetim el gest de Jesús de trencar el pa, en la nostra vida de cada dia, compartint, posant-nos al servei dels altres, ajudant els qui no tenen el mínim per a viure amb dignitat. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.