5 diumenge durant l'any A
És bo
situar l’evangeli que acabem d’escoltar en el seu context. Just abans hi ha les
benaurances, veritable programa per aquell qui vol seguir Jesús, i que són el
pròleg del que coneixem com a Sermó de la Muntanya. Abans de desenvolupar
aquest llarg i important discurs, Jesús ens dóna aquestes dues petites
paràboles de la sal i de la llum.
Aquestes
dues paràboles penso que ens indiquen la manera d’actuar del deixeble de Jesús.
En primer lloc ens diu que els deixebles de Jesús no s’han de tancar en una
mena de bombolla d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles,
i que se separen del món. L’església, el cristià, viu enmig del món, forma part
del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que separin el cristià del
món, de la societat, no és evangèlic.
El
papa Francesc insisteix molt en això. En la seva exhortació “L’alegria de l’evangeli”
diu: “prefereixo una Església
accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església
malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No
vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una
embolic d'obsessions i procediments.”
Tant
les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya que escoltarem en part
els propers diumenges són consells de Jesús per ajudar-nos a ser precisament
llum i sal enmig de la societat.
Si
vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor,
amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.
Les
dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dóna gust al menjar i el conserva,
l’ajuda a no corrompre’s. La sal només té sentit quan es troba enmig del
menjar, i hi ha de ser en la mesura justa.
Ser
cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és
massa asfixiant, proselitista o com vulgueu dir-ne, el menjar deixa de ser agradable.
Pel
que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura
justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha dit Isaïes a
la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que s’havia
queixat dels dejunis que li oferien els jueus, uns dejunis rituals per calmar
Déu. Uns dejunis que no tenien res a veure amb la vida de cada dia.
Concretament els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els
seus criats.
I el
que hem escoltat en la lectura és la descripció del dejuni que vol: compartir
el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és d’aquesta
manera sobretot que es pot ser llum.
Sant
Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus
germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la
llum”.
Ser
llum, ser sal... Cal que avui ens preguntem com podem ser sal i llum dins la
nostra família, en el nostre barri, a la feina, en el nostre país. I anant més enllà,
com podem ser llum i sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa
lluny de les nostres fronteres. Com podem ser llum i sal a Síria, a Lampedusa,
a Ceuta.
Què
estem disposats a fer per construir un món més just? A què estem disposats a
renunciar del nostre benestar.
Les
paraules d’Isaïes ens han de fer pensar. Potser les nostres celebracions, les
nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc arriben a Déu perquè no obrim
prou els ulls a totes aquestes situacions que a prop i lluny ens interpel·len.
Que la nostra eucaristia,
que la nostra pregària siguin compromís per créixer en bondat i en set de pau i
de justícia.