6 diumenge durant l'any A
Entre
avui i diumenge que ve escoltem, dins del Sermó de la Muntanya, les que són
conegudes com antítesis de Jesús: “Ja
sabeu què van dir als antics, però jo us dic.”
Sense
menysprear la Llei de Moisès, Jesús ens planteja unes fites per anar més enllà
del que diuen els manaments.
Diumenge
passat escoltàvem que havíem de ser sal de la terra i llum del món. I una mica
abans es troben les Benaurances.
Per
ser llum i sal, per donar gust al nostre entorn i il·luminar les obscuritats,
no n’hi ha prou amb no matar, no robar. Jesús ens proposa uns màxims per tal
que siguem veritable sal i llum.
El
primer manament que Jesús actualitza és el cinquè “no mataràs”. Podríem dir que tant de bo que tots els homes i dones
complissin estrictament aquest manament. Segur que moltes de les males notícies
que omplen els informatius desapareixerien.
Però també
és cert que molts compleixen aquest manament en un sentit estricte. I això no
significa que les coses vagin bé. Jesús va més enllà i ens proposa que no ens
enfadem, que no menyspreem, que no insultem. I que això és més important que
les ofrenes que puguem presentar al Temple i que per a nosaltres podríem
traduir que no insultar, no menysprear, no enfadar-se és més important que
celebrar l’eucaristia o fer una pregària. O girant-ho, que l’eucaristia o les
pregàries ens han d’empènyer a no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Aquest
dimecres, en la catequesi que el papa Francesc fa cada setmana, deia: “Hi ha signes molt concrets per entendre com
vivim tot això, com vivim l’Eucaristia; senyals que ens diuen si vivim bé
l’Eucaristia o no la vivim tant bé. El primer senyal és la nostra manera de
mirar i considerar als altres. (...) L’Eucaristia que celebro em porta a sentir
tots els qui em trobo, de debò, com a germans i germanes? Fa créixer en mi la
possibilitat de gaudir amb qui gaudeix i de plorar amb qui plora? M’empeny a
caminar cap als pobres, els malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en
ells el rostre de Jesús?”
Si
eucaristia i vida són incoherents, l’eucaristia esdevé com aquells sacrificis,
dejunis i ofrenes presentats pels jueus al Temple i que els profetes denunciaven
com a inútils.
Tornem
a la proposta de Jesús: no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Quan veiem a
tants programes de televisió, tertúlies i altres la manera que els que surten
tracten als altres veiem que la proposta de Jesús que da força lluny. Però no
cal anar a la televisió. Hi ha situacions molt més properes, a casa, amb els nostres,
amb els fills, amb la parella, amb els pares. A l’escola amb els mestres, els
companys. A la feina amb els companys, amb els caps, amb els súbdits. A l’edifici
o la casa on vivim amb els veïns. Al carrer, quan conduïm el cotxe, amb els
altres conductors, amb els ciclistes, amb els vianants... Com vivim la proposta
que Jesús ens fa? Molt probablement se’ns posaria la cara vermella de vergonya.
No fa
gaire, i tornant al papa Francesc, deia referint-se a aquest tipus de
comportament dins mateix de l’Església: “Em
fa mal comprovar com en algunes comunitats cristianes, i encara entre persones
consagrades, consentim diverses formes d'odis, de calúmnies, de difamacions, de
venjances, de gelosia, de desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de
qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de
bruixes. A qui volem evangelitzar amb aquests comportaments?”
La proposta de Jesús
continua, doncs, essent ben vàlida per tal que un món nou més digne i més humà
sigui més a prop.